Tiempos de solidaridad

Terremotos, huracanes, erupciones volcánicas. La tierra tiembla, el caos se apodera de la humanidad. Vivimos tiempos convulsos con los, cada vez más frecuentes, desastres naturales. Muertes, miles de heridos, datos que ponen a la humanidad en un auténtico desafío de manera enérgica, frente a la toda poderosa madre naturaleza.

Enérgicos a través de la solidaridad. Orgullosos de destacar el factor desinteresado que le nace a la gente. Un fenómeno sociológico generado de forma espontánea en ayudar a pueblos que se encuentran desprotegidos en momentos puntuales. Seguramente choca con lo que vivimos en nuestros días. Por lo general, adoptamos un papel mucho más egoísta. Un egoísmo no desde una vertiente negativa como puede asociarse, sino aquella que brota desde nuestro instinto de supervivencia primarios. El egoísmo que todos poseemos, el que nos lleva a defender nuestros intereses capitales.  Nada que ver con la falta de empatía, que daría para otro artículo.

En el momsolidaridadento que el conflicto nos toca la fibra y nuestro espacio vital se encuentra en peligro, la sutil línea de egoísmo y bondad se estrecha y se transforma en auxilio. Las crueldades nos hacen ponernos en alerta con la entereza en aunar fuerzas para salir adelante en busca de soluciones. El drama se transforma en humanidad. Las muestras de solidaridad son constantes, generando una ola de compromiso por nuestra gente. Unos lo expresan encendiendo velas, otros abriendo las puertas de sus hogares (para que la gente se refugie). Del mismo modo, encontramos valientes que socorren las víctimas de donde otros huyen, los ejemplos son infinitos.

Cuando todo parece perdido la solidaridad renace en cada uno de nosotros, de nuestros adentros, encarándose al miedo, plantando cara a la tensión para desafiar al desconcierto. No deberíamos olvidar que la solidaridad como respuesta al recelo, siempre nos hace más fuerte e imparables.

TONI TARRAGONA

La gran lluita de les Costes del Garraf

captura-de-pantalla-2017-06-23-a-les-12-27-50

Imatge de dimarts 28 de febrer a les 7h del matí a la carretera de les Costes | imatge cedida per Jenar Tejedor.

 

El seu encariment progressiu (actualment, 6.68€) ha provocat que, gradualment, augmentés l’ús de la carretera C-31 per anar a Barcelona (uns 18.000 vehicles diaris), un tram que, segons el servei català de trànsit, té un índex de perillositat alt. Es tracta d’una carretera estreta, sense voral, delimitada per muntanya i un mur de formigó que limita un penya-segat, amb entrades i sortides a diferents pedreres i una cimentera i amb tota una seqüència de corbes a on està prohibit avançar. Aquesta perillosa via és l’única alternativa gratuïta de l’autopista, en la qual turismes, camions de gran tonatge i bicicletes es disputen un carril de menys de tres metres d’ample. Sorprenentment, no es posen mesures per reduir-hi la circulació.

Gairebé cinc anys han passat des que es van iniciar moviments com “No vull pagar C-32” o “Prou Peatges”, en què milers de conductors es negaren a pagar els peatges perquè amb l’impost de circulació ja n’és suficient per mantenir les infraestructures. Fins i tot, a la campanya electoral del 2016, l’exministra de Foment, Ana Pastor, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, van prometre no ampliar les concessions de les autopistes de peatge que s’anessin vencent. Però aquestes paraules s’han quedat en foc d’encenalls.

La plataforma “No vull pagar” notifica, regularment, tant dels accidents com de les retencions que es produeixen i premsa com El diari de Vilanova informa quasi setmanalment d’accidents ocorreguts a les costes (uns 30 registrats l’any 2016).

Per què encara no hi ha panells a l’autopista que donin informació d’aquesta carretera? Per què no s’ha instal·lat cap càmera que capti les imprudències d’alguns conductors, essent una via tan freqüentada i perillosa? Per què no s’aplica el protocol d’obertura de barreres del peatge de la C-32 en la majoria dels casos d’accident a la C-31? Potser esperen que passi una desgràcia per posar-hi una solució. Mentre se la pensen, em resignaré a utilitzar aquesta via. Desgraciadament.

SARAY GIMÉNEZ

Pablo Raéz, el jove amb leucèmia que va fer créixer pels núvols les donacions

 

Logotip realitzat per ABOUMshop, per ajudar a arribar al milió de donants de medul·la a Espanya.

Logotip realitzat per ABOUMshop, per ajudar a arribar al milió de donants de medul·la a Espanya.

 

Pablo Raéz, de tan sols 20 anys, va morir el passat 25 de febrer després d’una intensa lluita contra la leucèmia. El jove malagueny, sempre optimista i amb molta força, va aconseguir disparar les donacions de medul·la amb el seu missatge a les xarxes socials.

El 26 de març de 2015 li van diagnosticar leucèmia en el preoperatori d’una operació de genoll. Després de rebre un trasplantament de medul·la òssia del seu pare, va recuperar-se i va tornar a la seva vida normal. Però al cap de 10 mesos, va tornar per fer-se una revisió del seu genoll i va ser aleshores quan van descobrir que la leucèmia s’estava reproduint.  

A partir d’aquí, va decidir compartir el seu dia a dia a les xarxes socials. El primer vídeo que va realitzar destinat a augmentar les donacions de medul·la va superar en poques hores el milió de visites. Ja era un fenomen social: “No dones per Pablo Raéz; dones per la vida, per un món més solidari. Dones pels milions de persones que ho necessiten. Desperta.” Per aconseguir el seu objectiu va escollir l’etiqueta #retounmillón. El jove va aconseguir triplicar les donacions de medul·la respecte a l’any passat.  

Poc abans de morir, Raèz va reconèixer que “la leucèmia m’està ensenyant més del que m’ha tret. El que em fa funcionar cada dia és saber que formo part de la vida, per això somric i l’abraço.” Pablo va ser intervingut el novembre del 2016. A mitjans de desembre va rebre l’alta i, encara que sempre optimista i amb força, el 25 de febrer va morir.

L’any 2016 l’increment de donacions es va veure reflectit a Màlaga en un 1.300%. A finals del 2016, Espanya va registrar un total de 230.003 donants de medul·la, el que suposa un registre diari de 120 nous donants, segons l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT). Tot i haver lluitat amb totes les seves forces, la leucèmia va ser més forta que les ganes de viure. El repte que va plantejar pot arribar molt aviat, ja que aconseguir el milió de donants de medul·la òssia es podria donar en 4 anys. L’Organització Nacional de Trasplantaments té unes previsions de 400.000 donacions de medul·la òssia durant el 2017.

Pablo Raèz ja no és entre nosaltres però ens deixa una gran lliçó sobre la vida i les ganes de viure. Serà recordat com un símbol de la lluita contra la leucèmia.

SANDRA GUIU

Red de mentiras: Internet y las noticias falsas que la inundan

 

captura-de-pantalla-2017-06-23-a-les-12-01-59Yo aún no lo he recibido. No tardaré mucho. A lo largo del día mi smartphone pitará y tendré el mismo mensaje que me han enseñado cuando he llegado hoy a casa y que ha sido el tema de conversación durante la comida. Se ha aumentado la alerta antiterrorista al nivel 5 y todo está tomado por policías. Y nosotros sin enterarnos. Menos mal que mi madre tiene una amiga que tiene un amigo que conoce a alguien que se ha cruzado con un policía nacional y se lo ha contado. Menos mal.

Los mensajes virales no son algo nuevo. Y el creérnoslos a pies juntillas, tampoco.   Todos hemos recibido aquella carta que si no reenviabas te traería años y años de mala suerte o el correo electrónico que alertaba sobre las ratas que hacen sus necesidades sobre las latas de refresco. El miedo es libre. Recurrir al miedo es fácil. Limpiar concienzudamente una lata antes de beber podría parecer inofensivo pero si nos dejamos llevar por amenazas y peligros sin fundamentos terminamos no yendo de compras o sin ir al cine “por si acaso”. Hace unos días una amiga me comentó que ya no compraba productos de cosmética en una conocida cadena de supermercados porque daban cáncer. Si lo dice en este Whatsapp por algo será, ¿no? Dejarse llevar por la histeria puede llegar a ser más contraproducente que pasar de todo. Con miedo no vivimos.

La desinformación es peligrosa. Nos hace vulnerables. No hay más que ver el auge de los populismos. Movimientos políticos aupados al calor de noticias falsas que alimentan nuestros miedos más primitivos. Las niñas y mujeres transexuales deben usar los baños de hombre para evitar agresiones. Los inmigrantes roban el trabajo. Si lo ha dicho el líder del partido por algo será, ¿no? Mensajes virales que se expanden como la pólvora. Ideas que se interiorizan y nos hacen vivir con miedo. Y lo que es peor. Con miedo al otro. Es necesario que desde todas las instancias de la sociedad pongamos nuestro granito de arena para construir una sociedad más justa e igualitaria.

JUAN LORENZO CAMAZÓN

La llibertat d’ofendre

Il·lustració de Laura Castelló (www.lauracastello.com)

Il·lustració de Laura Castelló (www.lauracastello.com)

 

Aquests dies hem vist una vegada més com la línia en què es mou la llibertat d’expressió pot ser molt difusa per a alguns. Per aquesta fina franja ja fa dies que circula el bus de l’organització ultracatòlica HazteOir en què s’inclouen missatges que, a més de ser transfòbics i incitar a l’odi, van dirigits als menors, fent encara més perniciós el seu impacte.

Com era d’esperar, el bus ha estat retirat de la circulació pel Jutjat d’Instrucció Número 42 de Madrid, que entén que el missatge «no es limita únicament a exposar l’ideari» de l’organització sinó que a sobre va dirigit al col·lectiu LGBT amb intenció de «lesionar la seva dignitat».

Al mateix temps i, com si d’una espècie d’acudit diví es tractés, l’església condemnava l’actuació guanyadora al festival de Drag-Queens de Canàries on el jove Drag Sethlas feia referència la Verge Maria i al Crist crucificat. Per als fidels aquesta representació, gens original per cert, ja que l’imaginari eclesiàstic ha estat una constant en aquest tipus de performances, representa una falta de respecte al cristianisme i alguns creients. El bisbe de Canàries inclús va dir que aquesta simple actuació artística havia estat més trista que l’accident de Spanair a l’agost del 2008 on un avió que sortia de Barajas a Canàries s’estavellà provocant la mort de 154 persones. La queixa de l’Associació d’Afectats del Vol JK5022 no s’ha fet esperar. Una baula més en una cadena d’ofesos i ofensors que sembla no tenir fi.

I per si no hi havia suficient, la festa dels despropòsits l’ha continuada l’eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, que en l’ultim ple de l’Europarlament va defensar que la bretxa salarial entre homes i dones estava justificada amb el ridícul argument que les dones eren menys intel·ligents, menys fortes i menys altes que els homes. Tot explicat amb uns exemples rocambolescs com que en el bàsquet els jugadors baixets cobren menys que els alts o que no hi ha cap dona en el top 100 mundial de jugadors d’escacs.

Ben entrat el segle XXI encara hi ha gent que posa l’accent sobre una representació artística i no sobre missatges que inciten a l’odi, que intenten adoctrinar els més petits, que limiten una cosa tan personal com la pròpia identitat sexual o que invaliden la capacitat de més de la meitat de la població mundial per una qüestió d’alçada.

La llibertat d’expressió és cada vegada més com un ganivet vell i rovellat, pot ser que ja no talli molt, però en les mans equivocades pot ser molt perillós.

JORDI CORTÉS

Regularització de la gestació subrogada a Espanya

La gestació subrogada, també coneguda com ventre de lloguer, és una tècnica de reproducció assistida que consisteix que una dona gesta fills per a un tercer. A la dona gestant se li transfereix dins del seu úter un embrió prèviament engendrat mitjançant la fecundació in vitro.

Aquesta pràctica és utilitzada en moltes situacions, com poden ser el cas d’absència d’úter, contraindicació mèdica a l’embaràs o incapacitat biològica per concebre fills, com és el cas de les parelles homosexuals.

Actualment, en el nostre país, aquesta pràctica de reproducció assistida és nul·la de ple dret. S’hauria de buscar alguna manera de regular aquesta tècnica i fer-la legal? La resposta és, clarament, si.

A pesar que hi ha un sector de la població que es mostra en contra d’aquesta tècnica per tots els aspectes ètics i morals que comporta, s’ha de ser tolerant i no negar a ningú el dret de formar una família. Qui som nosaltres per jutjar i dirigir la vida dels altres? Què és èticament correcte i que no ho és? L’ètica estableix el què és bo o dolent, obligatori o permès en referència a una acció o decisió, per tant, és un exercici que cadascú ha de fer de manera individual per tal de dirigir la seva vida cap a una direcció. Deixem de ficar-nos els uns en la vida dels altres, siguem respectuosos i donem llibertat de decisió a cada individu.

Que una persona no tingui la capacitat d’engendrar un fill de manera natural, no la fa menys vàlida a l’hora de desenvolupar el paper de pare o mare. És més, és probable que valori més el fet d’aconseguir dur al món a un fill degut a les adversitats que ha hagut de superar per a poder aconseguir-ho. Ens hem d’oposar a la felicitat d’una persona perquè creiem que el que ha fet per a aconseguir-la és immoral? Recordem que la moral és subjectiva, cadascú té la seva i és igual de vàlida que la de qualsevol.

La gestació subrogada és un tema que mereix un debat serè i seriós per part dels nostres polítics que han de ser capaços de trobar un punt mig entre els defensors d’aquesta pràctica i els retractors. A més a més, s’han d’estipular un seguit de normes i lleis per garantir que, la realització d’aquesta pràctica és amb un fi altruista per part de la mare gestant i no de lucre, ja que la vida d’un nadó no pot ser, en cap cas, un negoci.

JOANA CASAS

Poderes en vías de desencuentro

La N340, que recorre el antiguo trazado de la vía Augusta romana desde Barcelona hasta Cádiz, sigue siendo hoy la carretera más larga de España. Aunque los accidentes o atascos que se producen en ella vienen siendo algo habitual, la crisis económica ha agravado la situación y cada vez más conductores acuden a ella para evitarse los peajes de la autopista. Esta nueva realidad junto al incremento del parque de vehículos, ha provocado que la siniestralidad se dispare.

Según el Servei Català de Trànsit, en el primer semestre de 2015, hubo 24 muertos en los tramos de Tarragona (800.000 habitantes), 8 más que en 2014. Una cifra altísima si la comparamos con los 23 que se produjeron en Barcelona (5,5 millones de habitantes). Algo fuera de toda lógica, pero a lo que también podríamos sumarle el reciente accidente de autobús en Freginals con hasta 13 víctimas mortales.

Flickr/calafellvalo

Es por ello que desde hace dos años movimientos sociales como la Federación de vecinos de Amposta y de Tortosa se manifiestan semanalmente a base de cortes de carretera, con el apoyo de la población, transportistas y alcaldes del territorio. Exigen una solución inmediata que pasa por liberar de pago la AP7 hasta que no se finalice la A7.

Ante dichas reivindicaciones, el Ministerio de Fomento se ha visto finalmente obligado a dar respuesta, aunque otorgando una bonificación a los camiones para circular por la autopista e imponiendo once nuevas rotondas, con una doble línea continua para impedir los adelantamientos en un tramo de 66 km.

Pero estas medidas no han hecho más que seguir caldeando el ambiente. Los vecinos del territorio se sienten ahora más agraviados viendo cómo el Gobierno evita a toda costa liberar una autopista cuya concesión ya fue prorrogada en dos ocasiones y que a estas alturas debería ser gratuita para todos.

Con esta actitud cabría volver a preguntarse a quién sirven realmente nuestros “representantes” públicos. ¿A nuestros intereses o a los suyos en connivencia con empresas privadas?

Si algo bueno tiene la crisis económica que venimos sufriendo es que ha conseguido despertar al pueblo del preocupante letargo en el que estaba sumido. Las movilizaciones sociales en defensa de nuestros derechos se han incrementado hasta tal punto que vuelven a ser algo cuotidiano. Ahora tomamos mayor conciencia de los problemas que nos rodean, los hacemos nuestros y somos más críticos con las instituciones. Hemos abierto los ojos.

Yann Ruiz Noden

¿Será la meditación el nuevo running?

Ahora ya no sorprende tanto pero, ¿recuerdan aquel domingo que bajaron a comprar el pan y se encontraron rodeados de gente vestida con colores llamativos, sudando y corriendo hacia una pancarta que decía “META”?

7912377858_d1e19cbf35_zEl running (correr) se ha introducido en la vida ordinaria de muchas personas. La necesidad de llevar una vida activa y saludable, practicar deporte al aire libre de forma sencilla y económica, explican su éxito en sociedades con trabajadores sentados en largas jornadas y altos índices de estrés. El crecimiento económico del sector dedicado al deporte, el incremento de la participación en carreras populares y el nacimiento del denominado “turismo activo” explican que la práctica deportiva se ha convertido en un sector económico en expansión, como recoge el Anuario de Estadísticas Deportivas que publica el Ministerio de Educación Cultura y Deporte

El equilibrio entre cuerpo y mente es deseable para la salud. Una vez atendida la parte física nos encontramos con la parte emocional esperando su turno. El estrés, la crisis económica, el desempleo, y un ritmo de vida cada vez más acelerado causa estragos en la salud emocional. Según la Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios, en el periodo 2000-­2013 la utilización de medicamentos antidepresivos se ha incrementado en un 200%. Destaca también el aumento de los ansiolíticos e hipnóticos (insomnio), 47% y 82% respectivamente, entre los años 2000 y 2012.

Ante la perspectiva del consumo de fármacos han surgido terapias alternativas a la medicina occidental. Meditación o mindfulness son el núcleo de unas disciplinas encaminadas a equilibrar la mente. Yoga, tai­chi, reiki… son innumerables las posibilidades. Pero la meditación cumple con parámetros semejantes al running. Es económico y fácil de practicar y también desarrolla expectativas empresariales. El “turismo espiritual” consiste en retirarse del mundanal ruido para pasar unos días dedicado al conocimiento y bienestar interior. Tal vez eso explique el éxito de algunas rutas de peregrinación como el Camino de Santiago (alrededor de 2.500.000 de peregrinos en 2015), una combinación perfecta de la búsqueda espiritual con el ejercicio físico.

En definitiva, meditar evoca la necesidad de tranquilidad, reposo y equilibrio, estar bien con uno mismo. No verán a muchas personas practicando por las calles, pero pregunten a su alrededor y seguro que conocen a alguien que ya intenta incorporarlo a su vida. Así que corran, mediten y cuídense.

Luis Menéndez

La lluita incansable de la PAH

‘Sí se puede, sí se puede!’, aquest és el crit de guerra que fan servir els soldats de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Tarragona. Amb poc més de quatre anys, i ja encarant el cinquè, la plataforma ha estat la salvadora de moltes famílies que es veien sense casa, sense un sostre on poder viure i tot per no poder la hipoteca que tenen pendent amb el banc.

Rosa Maria Rodríguez, portaveu de la PAH, ha comentat que les famílies afectades es troben en una situació molt difícil. Ara mateix ‘porten el cas’ de més de vint famílies però “a Tarragona n’hi ha moltíssimes més” que no acudeixen a la PAH “per vergonya o per orgull”, ja que “tot aquest procés és molt dur i estàs completament exposat”, ha expressat.

Les negociacions amb els bancs desgasten molt

Un dels últims casos en els quals la PAH ha guanyat la batalla a un banc (BBVA) va ser el passat 20 de febrer quan una família de Tarragona no va poder entrar a casa seva ja que algú els havia col·locat una porta ‘antiocupes’ a l’entrada del seu domicili. Els cinc membres de la família, entre ells tres menors, es van veure al carrer i sense les seves pertinences, ja que es trobaven a l’interior de l’habitatge.

pah tgn4

Una concentració de la PAH a Tarragona. Autor: Jonathan Oca

L’afectat estava en procés de negociació amb el banc, demanant condonació del deute i un lloguer social. Per tot això, “no s’entenia aquesta mesura”. Després de parlar amb la PAH, van acudir al jutjat i van veure que no hi havia cap ordre del jutge. Els membres de la plataforma van decidir que ocuparien l’oficina de l’entitat bancària fins que es trobés una solució.

Després d’una hora i mitja de reunió, entre entitat bancària i la plataforma, BBVA va reconèixer que hi ha hagut un error per part de la seva immobiliària que unilateralment havia decidit posar la porta ‘antidesnonaments’. L’entitat bancària va enviar immediatament un serraller per retirar la porta i facilitar l’entrada al domicili de la família desnonada per uns dies. A més, se li va concedir la condonació del deute i un lloguer social a l’afectat.

Això que es va aconseguir no és per voluntat dels bancs, “és fruit de la pressió que exerceix la PAH i el temor que es té davant una acció de la plataforma”, ha expressat Rodríguez qui a més ha afegit que “hem aconseguit coses però encara ens en queden moltes per fer”. La lluita incansable continua.

Jonathan Oca

El retorn de l’esperit col·lectiu

Dinar popular organitzat per l’Associació de Veïns de les Fontetes // Foto: Fernando Burgos

Dinar popular organitzat per l’Associació de Veïns de les Fontetes // Foto: Fernando Burgos

 

Anys setanta i vuitanta. La dictadura acaba i s’inicia un procés de construcció del teixit social que havia pràcticament desaparegut fora d’algunes entitats clandestines. És el moment àlgid de les associacions de veïns que dinamitzen barris i agrupen els ciutadans en base a la seva residència. Qui no recorda els sistemes de vídeo comunitari (una modalitat totalment pirata per cert) o aquella successió de festes al carrer quan arribaven les dates senyalades?

Després han vingut altres temps. L’estat del benestar i una societat cada cop més capitalista van deixar pas a un marcat individualisme. La gent va de la feina a casa, de casa al gimnàs, del gimnàs al bar i si no fos per les bústies als portals gairebé no sabríem ni com es diuen les persones que tot just viuen a uns metres de la nostra llar.

Doncs bé, actualment aquesta situació ja no és ben bé així. Els anys de crisi econòmica han donat pas a una revifada de l’esperit col·lectiu. Moviments com els que van sorgir al voltant del 15M en són una mostra. No es tracta d’una reedició del moviment veïnal que es va viure durant la transició sinó que ara estem davant d’un associacionisme més diversificat i específic.

Ja no ens agrupem exclusivament en funció del barri on vivim sinó que ho fem per ideologia, estil de vida i defensa de causes comunes. El Panoràmic de 2014 “elaborat pel Centre de Serveis a les Associacions Torre Jussana” revela que un 30% de les organitzacions formades a la dècada dels vuitanta tenien més 250 persones associades. En canvi, les associacions que tenen entre 3 i 30 membres sumen un 60% del total de les creades a partir de l’any 2011.

En aquest sentit és necessari parlar del paper que han desenvolupat les ja no tant noves tecnologies. Eines com Doodle, streamings, documents compartits i xarxes socials possibiliten organitzar-se de forma ràpida, senzilla i en temps real sense tenir la necessitat de cap inversió econòmica. Per tant, tot i que els locals físics encara exerceixen la seva funció de punt de trobada, ara tenen aquest complement que permet portar la seva activitat i interacció més enllà de les seves parets.

Deixant de banda el debat sobre el model social de l’Estat i quins serveis ha d’oferir, tots i cada un dels ciutadans hem de passar a l’acció, reclamar a l’Administració, però sobretot, començar a construir col·lectivament.

Fernando Burgos