Vivir a los pies de un volcán

¿Es peligroso vivir a los pies de un volcán? En la isla de Tenerife, donde se encuentra el volcán Teide, un grupo de científicos se encarga de vigilarlo constantemente. Si en algún momento el Teide “despierta”, estos científicos son capaces de averiguarlo y avisar a la población antes de que el volcán entre en  erupción.

Un vídeo de Paz Sánchez

“L’escola ha d’intentar oferir el màxim de possibilitats a tots els alumnes i ajudar a compensar les desigualtats”

Júlia Bardera és mestra d’Educació Especial llicenciada en Psicopedagogia i Presidenta del Moviment de Renovació Pedagògica de l’Alt Empordà, entitat que treballa per oferir un espai d’intercanvi i xarxa entre els diferents professionals del món educatiu, on poder compartir i aprendre conjuntament.

julia_bardera

Amb quin objectiu neix el moviment de renovació pedagògica de l’Alt Empordà?

El Moviment de Renovació Pedagògica pretén oferir formació als diferents professionals de la comarca a partir de xerrades, cursos, tallers o altres activitats. Tot això, per a la millora i la innovació de la tasca educativa, per a oferir als nostres infants i joves una escola pública de qualitat.

A Catalunya quins són els reptes més importants que l’escola ha d’afrontar?

Crear un espai de trobada de tota la societat, on aquesta sigui cohesionada i ofereixi igualtat d’oportunitats per a tots els infants i joves. I que proposi una ajuda  adequada a les necessitats de cadascú per a poder potenciar al màxim les capacitats de cada un d’ells.

El sociòleg i expert en polítiques d’equitat, Xavier Martinez-Celorrio, considera que els principals determinants -aproximadament en un 70%- dels resultats educatius segueixen sent les desigualtats externes a l’escola. Com valores aquest factor?

En una societat tan plural i diversa com la nostra, l’escola ha d’intentar oferir el màxim de possibilitats a tots els alumnes i ajudar a compensar les desigualtats socioeconòmiques i culturals dels infants. Un error que es comet en moltes poblacions, també a la nostra comarca, és oferir una distribució escolar segregada, ja sigui per a la zonificació o per la doble xarxa educativa (pública o concertada). Això fa que els alumnes amb menys recursos segueixin sent els menys atesos i amb menys possibilitats de canviar el seu model de vida o futur.

 

Consideres que la formació que reben el futurs professors i professores s’adequa a les necessitats de l’escola actual? Què canviaries?

Quan surts de la carrera i et trobes davant d’una aula, en la majoria de casos, molt diversa i amb unes ràtios molt altes, falten hores de pràctiques, de reflexió i de realitat. Vivim en una societat molt complexa i en situacions d’infants molt vulnerables i d’això sovint no se’n parla.

En quins models d’altres països ens hauríem d’emmirallar?

Podem extreure idees d’altres models, però no podem implantar aquí de la mateixa manera el que funciona en societats molt diferents a la nostra i pensar que els resultats seran els mateixos.

PERE BOSCH

El tabú del maltractament a la gent gran

Galdina Valls és metgessa especialista en geriatria i gerontòloga social. Des de la responsabilitat professional que ocupa, i des de l’experiència de qui ha treballat més de 20 anys atenent a la gent gran en diferents entorns assistencials denuncia una situació de la qual ‘no se’n parla perquè fa lleig’, però que afecta fins a un 10% de la gent gran.

Dra Valls

Una situació no accidental a la qual una persona d’edat avançada pateix danys físics, o privació de les seves necessitats o un dany psíquic producte d’un acte o d’una omissió per part de qui el cuida.

És una realitat oculta? Podem estimar-ne la magnitud amb xifres?

És una realitat minimitzada. No se n’en parla perquè fa lleig. Hi ha molta informació sobre el maltractament a la dona i infantil però el de la gent gran no té cap ressonància mediàtica, a excepció de casos flagrants. A Catalunya, cada any, s’estimen 10.000 casos nous de maltractaments a la gent gran i a nivell mundial afecta fins al 10% dels ancians. Xifres, però, que no són més que la punta d’un iceberg.

Com i per què s’arriba a aquesta situació? Hi ha un perfil del maltractador? I del maltractat?

L’envelliment per si mateix és el factor precipitant. Envellir augmenta la dependència i en conseqüència, la vulnerabilitat de la persona a ser maltractada per la càrrega que comporta la seva cura. Els maltractadors acostumen a ser familiars propers, els fills normalment, qui assumeixen a temps complert la cura de la persona gran. La persona maltractada sovint és una dona amb deteriorament físic i emocional.

Com hem d’actuar en cas de sospitar o presenciar un cas de maltractament? Hi ha algun protocol oficial d’actuació? Algun telèfon similar al 016?

No existeix cap telèfon ni cap protocol oficial d’actuació. És ara, al 2018, que cada institució d’atenció a la gent gran està creant el seu propi protocol. Habitualment és el metge de família o el treballador social qui ho detecta. El primer pas és verificar la sospita i actuar en conseqüència. Els metges de família, els serveis socials i en darrera instància, la fiscalia, són els principals agents d’intervenció.

Existeixen mesures preventives?

Protegir el vell i protegir el cuidador, en particular els cuidadors exclusius a temps complet. El programa de descans del cuidador és l’estrella, però no hem d’oblidar els hospitals de dia ni els programes dels serveis socials que faciliten cuidadors diferents a domicili.

Quin és el paper dels professionals sanitaris en l’atenció al maltractament geriàtric?

El de l’educació sanitària als ancians que encara preserven les facultats cognitives. Cal potenciar la seva dignitat i que siguin ells mateixos qui puguin donar l’alerta. No ho fan perquè no se senten tributaris de ser ben tractats, per vergonya i per protecció del fills.

 

NÚRIA PARRA

“Algunes famílies encara consideren normal el càstig físic”

Laura Garcia treballa com a educadora social en un centre obert a Santa Coloma de Gramenet, Barcelona. Va estudiar Educació social per poder donar una oportunitat a tothom. És la responsable del projecte de famílies, tècnica en assessorament sobre centres oberts en ajuntaments i impulsora d’un projecte de ràdio per donar veu a immigrants que treballen com a temporers.

Quina és la funció d’un educadLaura Garciaor social a un centre obert?

Sobretot, ajudar a població què, per les seva situació familiar o socioeconòmica, no té les possibilitats que tenen altres persones. Intentem detectar indicadors que ens diguin si els infants estan en perill i si és millor separar-los de la família. L’educador social ha de donar aquestes oportunitats per tal que els nens puguin desenvolupar-se al màxim i d’una manera integral. Els supervisem, acompanyem i ajudem en el procés escolar i d’aprenentatge.

Quin tipus de gent visita el centre?

El perfil és majoritàriament de famílies no nascudes a Espanya, amb poca xarxa de suport a nivell familiar, feines precàries, poc qualificades, moltes vegades sense contracte, amb un nivell educatiu i socioeconòmic baix i amb un 50% de famílies monoparentals formades només per la figura de la mare. Venen a nosaltres perquè els infants necessiten acompanyament escolar i reforç, ja que molts tenen problemes de conducta i els hi fa falta treballar les emocions.

Quins són els principals obstacles amb els que us trobeu?

Una família no col·laboradora, tot i que la majoria ho són. Però de vegades hi ha algunes que, per exemple, encara consideren normal el càstig físic. També poden aparèixer problemes amb altres serveis com l’escola, el psicòleg o els serveis socials, on alguns treballadors no veuen necessàries les coordinacions i, per tant no ens donen tota la informació que ens fa falta.

ANABEL PÉREZ

“Hay personas que no se ven, que son invisibles, pero están ahí”

David Camacho es trabajador social. Toda su vida profesional la ha dedicado a trabajar con colectivos desfavorecidos. En la actualidad trabaja en el albergue municipal de Santa Cruz de Tenerife con personas sin hogar.

 

¿En qué clrg_dsc00471onsiste el trabajo que haces en el albergue?

Cuando una persona llega a nosotros, tenemos que hacer una valoración del caso, estudiarlo, tener en cuenta su historia previa, pero sobre todo, hay que darles apoyo emocional; son personas que anímicamente suelen estar muy mal, sus experiencias suelen ser muy duras.  

¿Qué tipos de personas llegan al albergue? ¿Qué grupos son los más vulnerables?

Hay personas de todo tipo, pero sobre todo, nos llegan  personas sin recursos, que están solas. Dentro de ese grupo yo creo que las mujeres mayores son las más vulnerables. Aunque hablo de forma genérica, porque cada caso es diferente.

¿Cuánto tiempo suelen estar estas personas en el albergue?

El albergue es un recurso temporal, no hay un tiempo medio. Pueden pasar 6 o 7 meses, 15 días o quedarse de forma indefinida. Estas últimas, son personas que están en situación administrativa irregular. Su situación no es fácil de arreglar y no les queda más remedio que quedarse en el albergue porque no tienen otro sitio a donde ir.

¿Y después?

Pues desde el albergue se deriva a estas personas a otros recursos. Lo triste es que si al final fallan estos recursos y se vuelven a quedar sin hogar, vuelven al albergue. Yo lo tengo clarísimo, sales de esa situación si tienes apoyo, a alguien que tire un poco de ti, pero si estás solo es muy difícil, porque las personas que están en esta situación, no interesan a nadie, ni a sus familiares, ni a las autoridades, a nadie.

¿Están haciendo las administraciones públicas todo lo necesario?

No. A pesar de que en el albergue y en otras instituciones se invierte mucho dinero, no es suficiente, porque hay mucha pobreza y hay muchas personas en la calle, personas que no se ven, que son invisibles, pero están ahí.

PAZ SÁNCHEZ

“La societat encara pensa que els menors de reinserció són delinqüents i no víctimes”

Maria Antònia Lechón Flaquer (Artà, 1982) és treballadora social. Exerceix la seva tasca en la Fundació Natzaret, un centre de reinserció de menors víctimes de negligències o abusos familiars, amb centres a Mallorca.

Com s’accapturetua per prendre una mesura tan traumàtica de treure un menor del seu nucli familiar?

Hi ha diferents vies, per exemple mitjançant els pediatres. Ells ens faran un informe sobres abusos sexuals, malnutrició, abús físic… també es fa a través de l’escola, analitzant el comportament del menor que pot no ésser adequat per la seva edat, l’absentisme escolar…

Quin perfils i problemàtiques presenten els nois que acaben ingressant als citats centres?

Principalment raons sexuals  però també negligències dels pares com poden ser la no cobertura de  les necessitats més elementals del menor, agressivitat i maltractament físic.

Quins programes de reinserció duen a terme?

Hi ha diferents tipus de programes de reinserció segons la franja d’edat. Tenim des dels 3 anys fins als 18. Dels 14 als 18 fem un programa apart d’emancipació, on les preparam per la vida adulta, els ensenyem a ser més independents i aprendre a poder viure sols.

Quin grau d’èxit arriben a assolir en funció dels programes d’acompanyament?

Desgraciàdament les dades no són molt satisfactòries. Són molt pocs els que arriben a assolir l’emancipació amb èxit. Han de decidir si opten per estudiar o  fer feina i normalment no compleixen els requisits.

És sorprenent aquesta reacció…

Clar, per ells és una angoixa molt grossa haver de decidir entre seguir al centre, tornar a casa amb els pares , o viure sols. Per això ells fan moltes passes enrera en el seu procés: en l’etapa dels 16 als 18, què és la més crítica.

Com acull la societat als joves procedents d’aquests centres? És solidària amb ells o els estigmatitza?

Jo penso que encara s’ha de fer molta feina. Ells porten l’etiqueta de que per que vénen del centre són delinqüents. I no podem oblidar que ells no vénen de centres de reforma sinó de reinserció. No són delinqüents, són víctimes.

CATALINA JULVÉ

Educación, la clave para llegar a la comunidad vietnamita

Paws for Compassion fue fundada por dos amantes de los animales. Lexie Gray una enamorada de los perros y Dominique Terry una apasionada de los gatos. Ambas,  a través de la educación, intentan llegar a la comunidad vietnamita para solventar el trato que tienen con las mascotas.

La educreceived_242507593096130ación es una de las vías que utilizan para llegar a la comunidad ? ¿Cómo funciona y qué técnicas utilizan para llegar a ella?

Lexie: Las dos somos profesoras. Así que tenemos nuestras habilidades de enseñanza. En algunas ocasiones vamos a los orfanatos para enseñar a los niños a interactuar con los perros.

Dominique: Por otro lado lo complementamos con una parte educativa, preparamos una serie de información, esta información se envía a los colegios que hay en Danang y finalmente cuando los niños vienen al refugio lo ponen en práctica.

¿Cuáles son los problemas más comunes en un refugio de animales?

Lexie: Probablemente no contamos con mucho tiempo, espacio, una buena asistencia veterinaria y no tenemos suficiente dinero, pero aún así, hay gente con muy buen corazón que nos ayuda a través de donaciones.

Desde que empezaron con este trabajo, ¿han observado cambios en la comunidad ?

Dominique: Creo que la gente realmente está empezando a cambiar de mentalidad. Porque una mascota no es solo algo que está en una jaula, sino que también es parte de una familia. Esto lo he podido apreciar entre las mujeres vietnamitas, ellas están intentando focalizar este pensamiento entre sus familiares. Así que definitivamente el cambio está ocurriendo.

¿Creen que algún día se podrá terminar con el consumo de carne de perro y gato en Vietnam?

Dominique: Creo que llegará el momento en que la gente se dará cuenta de que los gatos y los perros son amigos y que no deberían comérselos. Además siento que las nuevas generaciones serán las decisivas para que se de este cambio de mentalidad

¿Qué creen que la comunidad vietnamita necesita aprender?

Lexie: Deben aprender a ser responsables con los animales, son seres vivos igual que nosotros y nuestra misión es la de estar ahí, y seguir promoviendo esta lucha contra la crueldad animal.

CATALINA JIMÉNEZ

“Les empreses veuen la prevenció de riscos com una obligació”

Accidents, dolors, estrès… Aquests i molts més són conseqüència directa del treball diari i es poden millorar a través de la prevenció de riscos laborals. D’aquesta tasca se n’encarrega la Tania Hernandez Sansó, tècnic superior de prevenció de riscos laborals de GESEME.

 

Quins mètodes preventiriscos-laboralsus són més efectius segons la vostra experiència? Com es podria millorar la formació en aquestes matèries aconseguir millors resultats?

Hem arribat a la conclusió que el més efectiu són les formacions pràctiques al lloc de treball. Per millorar aquesta formació s’ha d’integrar la prevenció en el dia a dia, i aconseguir que sigui un element més de competitivitat, però el més important és que l’empresari estigui convençut d’aquesta formació.

Com s’aconsegueix el procés de conscienciació a les organitzacions? Com s’integren aquests programes amb els sistemes de prevenció de riscos laborals a les empreses?

El procés de conscienciació s’aconsegueix fent partíceps als treballadors, escoltant-los, fent-los veure els riscos que tenen en el seu lloc de treball i consensuant juntament les mesures de seguretat del seu lloc i la repercussió que tindria no complir-les a nivell de risc i sinistralitat.

En els últims anys hi ha una tendència a l’alça de la sinistralitat laboral. Quines en serien les causes més destacables? Què es pot fer per canviar aquesta tendència?

Sota el meu punt de vista, la causa de l’increment de sinistralitat és la falta d’integració de la prevenció de riscos en el dia a dia. S’ha enfocat la prevenció com “uns papers” totalment independents del treball real. Per canviar aquesta tendència hem d’esforçar-nos més en la conscienciació. No penalitzar a les empreses amb inspeccions, sinó fomentar les pràctiques segures en el treball com per exemple els bons per no sinistralitat, donar ajudes per comprar equips de protecció individual i no obligar a les empreses a hores de formació innecessàries, en serien alguns mètodes.

Aplicant totes les accions que vostès proposen a les empreses, s’aconsegueixen resultats?

S’acostuma a dir que la culpa és del tècnic de prevenció, però si les empreses tan sols contracten una hora de formació poca cosa hi podem fer. Si no hi ha interès per part de l’empresa és impensable obtenir resultats. Moltes vegades els empresaris no son coneixedors de la llei i la nostra feina és la d’aconseguir, treballant a partir dels recursos que té l’empresa en qüestió, que la compleixin.

ELOI URBANO

“La educación tiene que ser el contrapoder a la violencia machista”

Alejandra Matallanas activista feminista, pertenece a la Comisión del 8M estatal y a la Comisión del 8M en Asturias. Lleva en el movimiento desde sus inicios en el año 2017 y se nota. Escucharla es inspirador y emocionante, sobre todo para las que sabemos de dónde venimos y todo lo que nos queda por alcanzar.

 

¿Cómo se explica que todavía haya mujeres que no se consideren feministas?  

Primero por el estereotipo de mujer feminista caricaturizado por el sistema capitalista, que no quiere que las mujeres nos organicemos porque necesita que sigamos siendo cuidadoras y dedicándonos al ámbito reproductivo, pero a la vez necesita explotarnos en el ámbito productivo. Con el 8M creo que este estigma lo hemos roto, cada vez hay más mujeres feministas, muchas son muy jóvenes.

Uno de los éxitos de la huelga del 8M fue la diversidad de las personas que la siguieron, ¿esto complica la situación cuando se trata de concretar una serie de objetivos comunes?

En mi opinión, uno de los grandes logros de la huelga feminista del 8M fue precisamente su Manifiesto en el que se concretaron unos objetivos y un argumentario común, con el que todas las participantes nos sentimos identificadas. Desde la organización defendemos que hay que trabajar por aquello que nos une, porque todavía hay mucho que pelear y que cambiar.

¿Cómo estáis trabajando para conseguir materializar las reivindicaciones que se escucharon el 8M?

Uno de los grandes retos al que nos enfrentamos es gestionar el éxito del 8 de marzo. Bajo mi punto de vista necesitamos seguir presionando para que desde el ámbito político se tomen medidas que respondan a las reivindicaciones que miles de mujeres gritamos en las calles el 8M. Es cierto que públicamente se han puesto sobre la mesa muchas de ellas, pero no estamos viendo avances. Tenemos muy claro que los poderes políticos no pueden tomar decisiones sin consultarlas y valorarlas con el movimiento feminista.

Ni la ley ni las campañas de concienciación ponen fin a la violencia de género. ¿En qué estamos fallando?

El sistema falla en muchas cosas.  El primer eslabón es la educación. En una sociedad capitalista en la que la violencia está normalizada la educación tiene que ser el contrapoder a esa violencia y no lo está siendo. Otro son los recortes que impiden llevar a cabo un proceso de denuncia con garantía y protección.

¿Cuáles son tus expectativas para el próximo 8M?

Personalmente espero que la movilización del 8M de 2019 sea masiva, y que volvamos a arrastrar a todos los agentes sociales y políticos de este país a la calle. Tenemos que seguir creciendo, sería un gran éxito sacar una asamblea del 8M en cada ciudad, en cada pueblo y en cada barrio. A medio o largo plazo tenemos que ser seguir construyendo un movimiento feminista internacional porque las mujeres sufrimos opresiones en todo del mundo. Al final todas somos hermanas y luchar juntas nos hace más fuertes.

ESPERANZA FERNÁNDEZ DÍAZ