Reportatge de Ràdio sobre els cineclubs de Catalunya

De la mateixa manera que Cinema Paradiso retia homenatge a la màgia del cinema i sales d’exhibició de barri, els cineclubs del nostre país són un mitjà per mantenir viu aquest esperit. L’existència d’aquestes associacions és una clara mostra de les alternatives a les multisales de centre comercial.

El sector cinematogràfic, i especialment l’àmbit de la distribució i exhibició, viu el moment més complicat des dels seus inicis. A Barcelona per exemple, espais com les multisales del recinte del Maremàgnum o el mític cinema Alexandra han tancat les portes els darrers anys. En altres indrets, com a la comarques del Berguedà o el Moianès simplement ja no hi queda cap cinema. Tot això ens fa preguntar-nos si la situació dels cineclubs encara és més complicada. El pas de la projecció analògica a la digital també ha suposat una barrera per a la continuitat de sales d’exhibició i petits cinemes. Tot i les ajudes del Pla de Digitalització impulsat pel Departament de Cultura l’any 2013, són molts els cineclubs que no poden fer front a aquesta despesa que pot tenir un cost aproximat de 50.000 euros per sala.

Enmig d’un context de recessió econòmica i de retallades per part de l’Administració en l’àmbit cultural, la presència i fidelitat dels espectadors esdevé imprescindible per a la supervivència d’aquestes associacions.

El cinema forma part de la nostra vida i molt probablement ho continuarà fent en un futur. Potser és el suport, el lloc i la forma com el veiem el que realment està destinat a canviar. Potser deixarem de sortir a veure les pel·lícules en companyia i ens quedarem a casa mirant-les per Internet. Potser només és un moment de baixada, i de la mateixa manera que l’aparició del televisor semblava una amenaça per al vell cinema, ara tan sols estigui resistint a l’espera de tornar a ocupar el seu espai.

 

 

Reportatge de Ràdio de Fernando Burgos

El retorn de l’esperit col·lectiu

Dinar popular organitzat per l’Associació de Veïns de les Fontetes // Foto: Fernando Burgos

Dinar popular organitzat per l’Associació de Veïns de les Fontetes // Foto: Fernando Burgos

 

Anys setanta i vuitanta. La dictadura acaba i s’inicia un procés de construcció del teixit social que havia pràcticament desaparegut fora d’algunes entitats clandestines. És el moment àlgid de les associacions de veïns que dinamitzen barris i agrupen els ciutadans en base a la seva residència. Qui no recorda els sistemes de vídeo comunitari (una modalitat totalment pirata per cert) o aquella successió de festes al carrer quan arribaven les dates senyalades?

Després han vingut altres temps. L’estat del benestar i una societat cada cop més capitalista van deixar pas a un marcat individualisme. La gent va de la feina a casa, de casa al gimnàs, del gimnàs al bar i si no fos per les bústies als portals gairebé no sabríem ni com es diuen les persones que tot just viuen a uns metres de la nostra llar.

Doncs bé, actualment aquesta situació ja no és ben bé així. Els anys de crisi econòmica han donat pas a una revifada de l’esperit col·lectiu. Moviments com els que van sorgir al voltant del 15M en són una mostra. No es tracta d’una reedició del moviment veïnal que es va viure durant la transició sinó que ara estem davant d’un associacionisme més diversificat i específic.

Ja no ens agrupem exclusivament en funció del barri on vivim sinó que ho fem per ideologia, estil de vida i defensa de causes comunes. El Panoràmic de 2014 “elaborat pel Centre de Serveis a les Associacions Torre Jussana” revela que un 30% de les organitzacions formades a la dècada dels vuitanta tenien més 250 persones associades. En canvi, les associacions que tenen entre 3 i 30 membres sumen un 60% del total de les creades a partir de l’any 2011.

En aquest sentit és necessari parlar del paper que han desenvolupat les ja no tant noves tecnologies. Eines com Doodle, streamings, documents compartits i xarxes socials possibiliten organitzar-se de forma ràpida, senzilla i en temps real sense tenir la necessitat de cap inversió econòmica. Per tant, tot i que els locals físics encara exerceixen la seva funció de punt de trobada, ara tenen aquest complement que permet portar la seva activitat i interacció més enllà de les seves parets.

Deixant de banda el debat sobre el model social de l’Estat i quins serveis ha d’oferir, tots i cada un dels ciutadans hem de passar a l’acció, reclamar a l’Administració, però sobretot, començar a construir col·lectivament.

Fernando Burgos

El Mercat Ecològic del Vallès

El Mercat Ecològic del Vallès ha complert 5 anys.  En aquest temps s’ha fet un lloc entre els consumidors de Cerdanyola, Barberà, Rubí i Sant Quirze que busquen un valor afegit en els productes de mercat. Aquests ajuntaments, responsables amb el seu entorn, organitzen un mercat ecològic al carrer cada dissabte al matí. L’origen ve provocat per la demanda ciutadana i la manca d’oferta.
La majoria de productes tenen la garantia de certificat ecològic.  Això vol dir que han estat produïts o elaborats seguint les normes de l’agricultura ecològica, sense pesticides ni herbicides, respectant el procés natural i  el medi ambient.
El mercat dóna a conèixer l’agricultura i la producció ecològica a través d’activitats i tallers dirigits a tots els públics interessats en la natura, en el respecte al medi ambient i en l’alimentació sana, equilibrada i ecològica. El contacte amb el públic i el vessant pedagògic del producte són la clau de l’èxit d’aquest mercat.
El mercat ecològic del Vallès promociona les varietats, els productes ecològics vegetals i animals, els productes de temporada i els productes locals perquè els consumidors demanden, cada cop més, comprar dirèctament al pagès o al granger, sense recórrer a intermediaris.  Això és possible al fet que gran part dels venedors són també els productors.
Mercats ecològics com el del Vallès han vingut a complementar l’oferta de les fires agroalimentàries i els mercats de temporada de productes típics. Alhora, la seva proliferació s’ha vist retroalimentada per l’augment progressiu de l’agricultura ecològica en un sector que està guanyant nous consumidors cada dia.

Reportatge de Fernando Burgos, Marta Ibars i Manel López

“Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua”

Ivette Callorda és la gerent de Siel Bleu a Catalunya. Fundat a França fa 18 anys, és un grup associatiu sense ànim de lucre expert en exercici físic per a persones grans i programes d’activitat física adaptada.

 

Ivette Callorda

Ivette Callorda, màxima responsable de Siel Bleu a Catalunya // Foto: Fernando Burgos

Què és l’envelliment actiu?

És un concepte que va més enllà del fet que una persona vagi a fer gimnàstica. Es tracta d’aconseguir un benestar de les persones grans en tots els àmbits de la seva vida. També és garantir que aquestes persones es puguin desenvolupar en una àrea de confort i disposar dels mateixos serveis i oportunitats que la resta de la ciutadania.

França, on va néixer la vostra organització, és una referència d’aquesta pràctica…

Si fem la comparativa amb altres països de la Unió Europea encara estem un punt per darrera. A França tenen molt desenvolupat el tema de la prevenció tant en l’àmbit públic com privat. Per exemple, des de fa un parell d’anys els programes d’activitat física es reembossen a través de l’administració i fa més de set anys que es treballa amb les asseguradores, les quals financen programes de prevenció. Aquí això és gairebé impensable perquè les asseguradores no volen saber res de les persones a partir dels setanta-cinc anys.

Quina és la diferència entre els programes que vosaltres oferiu i els que pugui facilitar la Seguretat Social?

La Seguretat Social ofereix uns serveis preventius molt generalistes. Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua. Nosaltres desenvolupem uns programes més adaptats a les necessitats i gustos de cada persona. Un avi quan participa a les sessions s’exercita físicament, però sovint no se n’adona perquè al mateix temps es diverteix, se supera i se sent realitzat.

Quina diferència hi haurà entre els avis d’ara i els d’aquí trenta anys?

En el futur espero que la gent ja estarà encara estarà més familiaritzada amb la importància de la prevenció. Sabem que a partir dels trenta anys es perd massa muscular i que és molt important mantenir-la per evitar futures malalties cròniques. Fa unes dècades la gent feia una vida més activa físicament perquè les feines ho requerien però no hi havia una cultura esportiva. De fet espero que d’aquí uns anys pugui haver-hi lligues i competicions per a persones majors de seixanta o setanta anys.

El que parlàvem abans dels incentius?

I tant. Avui només existeixen algunes competicions de natació o altres activitats de baix impacte, però d’aquí uns anys caldrà crear lligues de tots els esports possibles.

Fernando Burgos