“El dolent d’aquest esport és que toca la part estètica. A nivell social és molt important i pot generar vigorèxia”

Mònica Bernaus, nascuda el 30 de juliol del 1989, decideix començar a competir l’any 2014 en la disciplina de fitness categoria bikini i a l’any 2015 es converteix en Campiona d’Espanya. Sorprenent.

Ens pots explicar una mica com succeeix tot?

Tot va començar quan em vaig apuntar al gimnàs i al cap d’uns dies em van demanar si m’estava preparant. Em fan oferir un seguiment més estricte i em van proposar competir. Em van donar un entrenament i una dieta i fins al dia d’avui.

Fotografia Mònica Bernaus

Mònica Bernaus

Tot un exemple de superació i sacrifici tot i que en els mitjans de comunicació sempre es tendeix a demonitzar aquest esport com a una activitat poc saludable.

Tot esport portat a l’extrem pot arribar a ser perjudicial per a qualsevol. Hi ha gent que ha fomentat aquesta visió però hi han altres que van a base de dieta i entrenament i els hi aporta un estil de vida saludable. Conec a gent que la obsessió els hi ha portat problemes però també tinc el cas d’una companya que tenia anorèxia i va començar a entrenar i ara té un físic totalment diferent.

Però diuen que els extrems es toquen. Potser hi ha perill que el que semblava un remei acabi sent una altra amenaça com per exemple la vigorèxia?

Lo dolent d’aquest esport és que toca la part estètica. A nivell social és molt important i pot generar vigorèxia. Lo més important de tot és posar-se en bones mans.

Si al gimnàs detecteu alguna persona amb símptomes clars d’algun tipus d’aquestes malalties hi ha algun tipus de pla d’actuació?

Com a tècnic esportiu m’he trobat amb un cas d’una noia que estava en una situació anorèxica i se li va ajudar. Varem fer un pla d’actuació i a dia d’avui ha superat la malaltia. A nivell usuari la gent no acostuma a involucrar-se.

Creus que som narcisistes per naturalesa i per tant massa esclaus de la nostra imatge?

Crec que cada vegada menys i s’està buscant més la part saludable.

La realitat però és que el que hauria de prevaldre per sobre de tot és la salut. Éscompatible tant d’esforç i sacrifici amb un estat saludable?

En competició la meva dieta és totalment diferent i té un dèficit calòric important i si s’allarga molt podria a generar certes conseqüències. Però si les coses es fan bé, controlades i amb seny arribar a parlar de problemes de salut queda molt lluny.

També deu ser molt important suposo el teu voltant no? Família, amics…

El teu entorn és ultra important, que et recolzi, et respecti i que no et facin retrocedir.

Manel Angrill

Ja són més de 11 milions els refugiats a causa de la guerra de Síria

Una xifra esfereïdora o únicament un número? La capacitat d’autodestrucció de l’ésser humà és inversemblant. Semblen molt llunyanes les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. Encara més les de la Primera. La realitat però és que un segle no és suficientment temps com per oblidar-nos per complet de les conseqüències de la Guerra, sobretot per als més dèbils: la població civil. La devastació a Europa va ser despietada i inhumana en ambdós conflagracions, i l’èxode de refugiats de tots els bàndols va ser una constant comú a tot el continent. Els implicats concernien tots els països europeus, Estats Units, Rússia i Japó… Els refugiats es contaven també en milions i la majoria partia cap a terres de tot el continent americà a la recerca d’aliment, dignitat i seguretat.

Refugiats_Angrill_FotoAquells països que van patir tant les conseqüències d’aquells terrorífics conflictes ara es neguen a acollir els refugiats sirians i dels països veïns, horripilats dels actes terroristes de l’Estat Islàmic, grup nascut paradoxalment amb el recolzament d’occident. L’excusa de la crisi econòmica global ja no és acceptable i no rebre tota aquesta riuada de gent és un crim contra la humanitat. El risc de que en mig d’aquesta multitud s’infiltri algun terrorista és una realitat però és feina dels serveis secrets de cada país evitar-ho, tot i que la inseguretat serà omnipresent, sobretot després de les desgràcies de Paris.

Sembla però que l’home no té memòria i no recorda que un cop van ser els familiars o amics dels seus progenitors els que van haver de marxar a la recerca d’un lloc més segur. Sembla que Europa ja no recorda la fam que va patir en les dos Guerres Mundials que van tenir lloc al continent i sembla també que ja no recorda que un dia van ser ells, els europeus, els refugiats. La Història es repeteix. Sempre. Ara és Bashar al-Asad. Abans ho van ser Gadafi, Sadam Hussein, Hitler, Mussolini, Stalin i molts altres. I les seqüeles són també sempre les mateixes. El diàleg és l’arma més poderosa que existeix i no s’utilitza. Els interessos s’han convertit en l’única finalitat dels governs més poderosos. El món necessita més que mai la retòrica per conviure. El món necessita Humanitat.

Manel Angrill Ayala