La perillositat de la carretera per als ciclistes

El Jesús Negro, el Jordi Recasens i l’Óscar Bautista són alguns dels ciclistes que han perdut la vida mentre circulaven amb la seva bicicleta per alguna de les carreteres espanyoles que encara avui es vesteixen de dol. A Espanya, l’ús de la bicicleta ha augmentat substancialment durant els últims anys. Són moltes les persones que s’han aficionat a aquest esport, tot i que la cultura ciclista de l’estat encara s’allunya molt de la de països com Dinamarca o Holanda, a on la població utilitza la bicicleta com a mitjà de transport per moure’s diàriament.

L’any 2016 va acabar amb 33 esportistes morts i aquest any, la xifra ja s’eleva a 19. Fins i tot hi ha ciclistes que són víctimes de reincidents que es posen al volant sota els efectes del consum d’alcohol i droques que, juntament amb les deficiències de les carreteres, són una arma letal per als ciclistes. Pocs són els ciclistes que encara no han patit cap ensurt. Coincideixen que tenen certes responsabilitats, que no tots les compleixen.

Ni tan sols les grans estrelles de l’esport es lliuren d’aquests tràgics successos. Un exemple recent el trobem en el corredor de moto GP Nicky Hayden. Ha estat l’últim professional víctima mortal d’un accident mentre entrenava amb bicicleta, però també s’ha de recordar la mort de Michele Scarponi, guanyador del Giro al 2011.

Les grans estrelles de l’esport tampoc es lliuren d’aquests tràgics successos. El corredor de moto GP Nicky Hayden i el ciclista Michele Scarponi són les últimes dues víctimes mortals després de patir un atropellament. Un altre aficionat, el Marc Ribas, dóna el seu parer sobre els últims successos.

A la muntanya també es produeixen accidents mortals i són cada cop més habituals les trampes que es col·loquen a les pistes forestals per evitar o disminuir el trànsit de ciclistes per zones de caçadors. Filferros, claus i fins i tot roques grans són també de vegades alguns dels perills que han d’afrontar.

El passat 28 de maig, es van convocar a diversos punts de l’estat espanyol concentracions d’esportistes professionals i aficionats en què, sota el lema “Respecte. No + ciclistes morts. #porunaleyjusta”, es demanaven campanyes per promocionar en positiu l’ús de la bicicleta i es reclamaven mesures per garantir la seguretat dels ciclistes a la carretera.

Davant d’aquesta situació d’alarma la Direcció General de Tràfic ha llançat la campanya de conscienciació “Almas ciclistas” on s’inclouen testimonis de familiars i amics de víctimes d’atropellaments. A més, té previst posar en marxa diverses mesures de prevenció per posar fi a aquesta plaga.  Una d’aquestes mesures és l’App DGT Comobity.

JOANA CASAS

SANDRA GUIU

SARAY GIMÉNEZ

Reportatge de Ràdio: Míriam de Francisco, futbolista

Corren, salten, entrenen, competeixen, guanyen i perden com ells. És el futbol, un entorn masculí per excel·lència i elles són dones. Futbolistes que fins ara no han trobat el suport institucional que mereixen.

El futbol femení ha fet un creixement exponencial: més visualització, el nivell de jugadores està creixent molt, la societat mostra més interès; l’esport femení en general ha adquirit més pes en els últims anys. Avui dia, els mitjans de comunicació estan més a sobre i hi ha més seguiment, però mai es pot comparar amb el masculí.

Compaginar els estudis o la feina amb el futbol és només un dels múltiples obstacles que han de superar. Mentre que a Espanya el sou d’alguns jugadors de primera divisió es negocia en milions d’euros, en el futbol femení algunes futbolistes d’equips com l’Atlètic de Madrid, no arriben ni als mil euros al mes. Altres, com les del Rayo Vallecano, no cobren res.

L’esportista que posseeix més qualitat i vol dedicar-se al futbol migra. Als Estats Units, Alemanya o els països nòrdics, on almenys poden viure de l’esport. 

SANDRA GUIU

Entrevista a Miriam de Francisco, futbolista

‘NO TENIM RES A PERDRE I MOLT A GUANYAR’

captura-de-pantalla-2017-06-29-a-les-11-02-41Miriam de Francisco té 24 anys i és de Barcelona. Després de passar per diversos equips, actualment és la portera de l’Espanyol. Considerada com una de les cinc millors porteres de la primera divisió femenina, Miriam ens explica el seu punt de vista sobre el futbol femení.

Quines creus que són les principals diferències entre el futbol femení i el masculí?

Òbviament existeixen les diferències físiques, però hi ha 2 motius que són els que marquen la diferència i és retroalimenten entre ells; els mitjans de comunicació i el suport econòmic que rebem. A més inversió, millors professionals tant en el cos tècnic com a la plantilla i com a conseqüència, més acceptació i viralitat.

D’ençà que vas començar, consideres que el futbol femení està més valorat? Per què?

Ha fet un creixement exponencial: més visualització, el nivell de jugadores està creixent molt, la societat mostra més interès; l’esport femení en general ha adquirit més pes en els últims anys. De fet, quan vaig començar a jugar al Barça m’havia de pagar el xandall i després vaig acabar tenint un carnet al Camp Nou. Avui dia, els mitjans de comunicació estan més a sobre i hi ha més seguiment, però mai es pot comparar amb el masculí. De vegades, la comparació entre el futbol femení i masculí et crea una mica d’impotència pel fet que l’esforç que fem és equiparable amb el d’ells, però la compensació no; estem a anys llum.

Consideres que el futur és lent, però esperançador?

Sí. A poc a poc, any rere any, notem millores. Aquest any hi ha molt seguiment per part dels mitjans de comunicació i crec que s’està potenciant el futbol femení i no crec que s’aturi; considero que es vol arribar a un nivell més competitiu i amb més sortides. Aquest any, cada cap de setmana, es retransmeten com a mínim dos partits per televisió.

Fora d’Espanya, el futbol femení està molt més valorat. Has pensat fer el salt als Estats Units, com altres companyes de la lliga espanyola? Per què creus que tenen més prestigi?

Tenim molt bones ambaixadores que quan han tornat, han augmentat el prestigi de la nostra lliga. En el meu cas, sé que no em guanyaré la vida amb el futbol i per tant, no m’he plantejat anar-hi, ja que prioritzo l’experiència professional dels estudis que vaig cursar.

A grans trets, com esperes el futur del futbol femení a Espanya?

Ens queda molt camí a recórrer i esperem que les següents generacions puguin gaudir de moltes més facilitats i privilegis que no hem tingut nosaltres.

SANDRA GUIU

Pablo Raéz, el jove amb leucèmia que va fer créixer pels núvols les donacions

 

Logotip realitzat per ABOUMshop, per ajudar a arribar al milió de donants de medul·la a Espanya.

Logotip realitzat per ABOUMshop, per ajudar a arribar al milió de donants de medul·la a Espanya.

 

Pablo Raéz, de tan sols 20 anys, va morir el passat 25 de febrer després d’una intensa lluita contra la leucèmia. El jove malagueny, sempre optimista i amb molta força, va aconseguir disparar les donacions de medul·la amb el seu missatge a les xarxes socials.

El 26 de març de 2015 li van diagnosticar leucèmia en el preoperatori d’una operació de genoll. Després de rebre un trasplantament de medul·la òssia del seu pare, va recuperar-se i va tornar a la seva vida normal. Però al cap de 10 mesos, va tornar per fer-se una revisió del seu genoll i va ser aleshores quan van descobrir que la leucèmia s’estava reproduint.  

A partir d’aquí, va decidir compartir el seu dia a dia a les xarxes socials. El primer vídeo que va realitzar destinat a augmentar les donacions de medul·la va superar en poques hores el milió de visites. Ja era un fenomen social: “No dones per Pablo Raéz; dones per la vida, per un món més solidari. Dones pels milions de persones que ho necessiten. Desperta.” Per aconseguir el seu objectiu va escollir l’etiqueta #retounmillón. El jove va aconseguir triplicar les donacions de medul·la respecte a l’any passat.  

Poc abans de morir, Raèz va reconèixer que “la leucèmia m’està ensenyant més del que m’ha tret. El que em fa funcionar cada dia és saber que formo part de la vida, per això somric i l’abraço.” Pablo va ser intervingut el novembre del 2016. A mitjans de desembre va rebre l’alta i, encara que sempre optimista i amb força, el 25 de febrer va morir.

L’any 2016 l’increment de donacions es va veure reflectit a Màlaga en un 1.300%. A finals del 2016, Espanya va registrar un total de 230.003 donants de medul·la, el que suposa un registre diari de 120 nous donants, segons l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT). Tot i haver lluitat amb totes les seves forces, la leucèmia va ser més forta que les ganes de viure. El repte que va plantejar pot arribar molt aviat, ja que aconseguir el milió de donants de medul·la òssia es podria donar en 4 anys. L’Organització Nacional de Trasplantaments té unes previsions de 400.000 donacions de medul·la òssia durant el 2017.

Pablo Raèz ja no és entre nosaltres però ens deixa una gran lliçó sobre la vida i les ganes de viure. Serà recordat com un símbol de la lluita contra la leucèmia.

SANDRA GUIU