Ja són més de 11 milions els refugiats a causa de la guerra de Síria

Una xifra esfereïdora o únicament un número? La capacitat d’autodestrucció de l’ésser humà és inversemblant. Semblen molt llunyanes les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. Encara més les de la Primera. La realitat però és que un segle no és suficientment temps com per oblidar-nos per complet de les conseqüències de la Guerra, sobretot per als més dèbils: la població civil. La devastació a Europa va ser despietada i inhumana en ambdós conflagracions, i l’èxode de refugiats de tots els bàndols va ser una constant comú a tot el continent. Els implicats concernien tots els països europeus, Estats Units, Rússia i Japó… Els refugiats es contaven també en milions i la majoria partia cap a terres de tot el continent americà a la recerca d’aliment, dignitat i seguretat.

Refugiats_Angrill_FotoAquells països que van patir tant les conseqüències d’aquells terrorífics conflictes ara es neguen a acollir els refugiats sirians i dels països veïns, horripilats dels actes terroristes de l’Estat Islàmic, grup nascut paradoxalment amb el recolzament d’occident. L’excusa de la crisi econòmica global ja no és acceptable i no rebre tota aquesta riuada de gent és un crim contra la humanitat. El risc de que en mig d’aquesta multitud s’infiltri algun terrorista és una realitat però és feina dels serveis secrets de cada país evitar-ho, tot i que la inseguretat serà omnipresent, sobretot després de les desgràcies de Paris.

Sembla però que l’home no té memòria i no recorda que un cop van ser els familiars o amics dels seus progenitors els que van haver de marxar a la recerca d’un lloc més segur. Sembla que Europa ja no recorda la fam que va patir en les dos Guerres Mundials que van tenir lloc al continent i sembla també que ja no recorda que un dia van ser ells, els europeus, els refugiats. La Història es repeteix. Sempre. Ara és Bashar al-Asad. Abans ho van ser Gadafi, Sadam Hussein, Hitler, Mussolini, Stalin i molts altres. I les seqüeles són també sempre les mateixes. El diàleg és l’arma més poderosa que existeix i no s’utilitza. Els interessos s’han convertit en l’única finalitat dels governs més poderosos. El món necessita més que mai la retòrica per conviure. El món necessita Humanitat.

Manel Angrill Ayala

“Es necesario saber explicar bien tus circunstancias”

Distinguida como mujer trabajadora del año por la ONCE en Baleares, Mar Cerezález (Palma, 1976) nueva directora de IB3 Ràdio, contagia ilusión, energía y ganas de vivir. Pero también es consciente de las dificultades que hay que superar para integrarse en un mundo laboral en el que ser y mujer y contar con alguna discapacidad es como nadar contracorriente.

 

Acabas de recibir un reconocimiento como mujer trabajadora, ¿en qué consiste?

La ONCE cada año en el día de la mujer distingue a una persona dentro de la organización y a otra, que suele tener discapacidad, de fuera de la entidad. Es un revitalizante, “a ver si damos muchos premios como éste a más mujeres”, es una apuesta por la igualdad.

LuisMenendez_FOTOE2_MC1

En España solo el 10% de los directivos son mujeres. ¿Existe el techo de cristal?

Sí que existe el techo de cristal. Las mujeres trabajan pero los que dirigen los proyectos son hombres, jefas periodistas he visto muy pocas. A efectos prácticos las mujeres ejecutan tareas de dirección pero sin el reconocimiento de los hombres. Estamos insertadas en el mercado laboral pero la integración aún no ha terminado.

¿Te has sentido discriminada en alguna ocasión?

He tenido que hacer un gran esfuerzo en alguna entrevista de trabajo para explicar que mi discapacidad no es un inconveniente para desarrollar el trabajo, pero después mis compañeros y jefes siempre me han dado el apoyo que necesito para adaptar las tareas que realizo.

¿Pensabas que acabarías trabajando de lo que estudiaste?

Cuando dije que quería estudiar periodismo, todo el mundo me dijo que estudiara otra cosa, que fuera profesora o farmacéutica, algo en lo que no tuviera que moverme mucho. Hay que hacer poco caso a la gente que te desanima y muchísimo caso a tu ilusión y a la gente que apoya esa ilusión.

¿Qué te motiva a levantarte por las mañanas?

Mis compañeros. Estoy muy contenta que haya crecido la ilusión en esta emisora. Tengo una misión muy importante, que es gestionar una radio pública y si cada día doy medio paso para mejorar la calidad de esta radio, ya soy feliz.

¿Qué expectativas tienes ahora?

Ser directora de una radio es un reto nuevo que me tiene entusiasmada. Cuando acabe esta etapa volveré a ser redactora, pero no descarto algo más creativo. Me interesa explicar las diferentes visiones sobre la vida y aquí entra de lleno el tema de ser mujer o discapacitada.

Un consejo para alguien en una situación parecida a la tuya.

No hay que hacer caso a la gente que te desanima y hay que hacer muchísimo caso a tu propia ilusión, a tus sueños y a la gente que apoya esos sueños. Es lo que yo he hecho y de momento no ve va nada mal.

Luis Menéndez

“Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua”

Ivette Callorda és la gerent de Siel Bleu a Catalunya. Fundat a França fa 18 anys, és un grup associatiu sense ànim de lucre expert en exercici físic per a persones grans i programes d’activitat física adaptada.

 

Ivette Callorda

Ivette Callorda, màxima responsable de Siel Bleu a Catalunya // Foto: Fernando Burgos

Què és l’envelliment actiu?

És un concepte que va més enllà del fet que una persona vagi a fer gimnàstica. Es tracta d’aconseguir un benestar de les persones grans en tots els àmbits de la seva vida. També és garantir que aquestes persones es puguin desenvolupar en una àrea de confort i disposar dels mateixos serveis i oportunitats que la resta de la ciutadania.

França, on va néixer la vostra organització, és una referència d’aquesta pràctica…

Si fem la comparativa amb altres països de la Unió Europea encara estem un punt per darrera. A França tenen molt desenvolupat el tema de la prevenció tant en l’àmbit públic com privat. Per exemple, des de fa un parell d’anys els programes d’activitat física es reembossen a través de l’administració i fa més de set anys que es treballa amb les asseguradores, les quals financen programes de prevenció. Aquí això és gairebé impensable perquè les asseguradores no volen saber res de les persones a partir dels setanta-cinc anys.

Quina és la diferència entre els programes que vosaltres oferiu i els que pugui facilitar la Seguretat Social?

La Seguretat Social ofereix uns serveis preventius molt generalistes. Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua. Nosaltres desenvolupem uns programes més adaptats a les necessitats i gustos de cada persona. Un avi quan participa a les sessions s’exercita físicament, però sovint no se n’adona perquè al mateix temps es diverteix, se supera i se sent realitzat.

Quina diferència hi haurà entre els avis d’ara i els d’aquí trenta anys?

En el futur espero que la gent ja estarà encara estarà més familiaritzada amb la importància de la prevenció. Sabem que a partir dels trenta anys es perd massa muscular i que és molt important mantenir-la per evitar futures malalties cròniques. Fa unes dècades la gent feia una vida més activa físicament perquè les feines ho requerien però no hi havia una cultura esportiva. De fet espero que d’aquí uns anys pugui haver-hi lligues i competicions per a persones majors de seixanta o setanta anys.

El que parlàvem abans dels incentius?

I tant. Avui només existeixen algunes competicions de natació o altres activitats de baix impacte, però d’aquí uns anys caldrà crear lligues de tots els esports possibles.

Fernando Burgos

La hora del cambio: el autoempleo

Muchos canarios viven entre la espada y la pared porque el panorama laboral es desolador. Tanto es así que muchos ven el futuro ensombrecido. Un joven que finaliza sus estudios pasa por el proceso de búsqueda de empleo. Se le hace difícil y, cuando llega la oportunidad –si la encuentra– de introducirse en el mercado laboral se ve con un contrato precario que no le permite “entre otras muchas cosas” tener un plan de vida. El desempleo es una circunstancia de la vida que alguna vez hemos vivido –jóvenes y no tan jóvenes– por pertenecer a mundo globalizado y cambiante.

Rita Calero, emprendedora

Rita Calero, directora de Más Mujer Canarias // Foto: Rita Calero

Ante esta situación, hay una solución si se desea avanzar y no entrar en el bucle de la precariedad laboral que sigue siendo palpable. La salida de muchos ha sido emprender. Así lo hizo Rita Calero de Tenerife. Trabajó en banca durante 26 años y a los 49 fue despedida. La crisis le hizo perder su puesto de trabajo pero ese acontecimiento inesperado fue el que la motivó a emprender a los 50 años y ver sus frutos en lo que es en la actualidad la revista “Más Mujer Canarias”, que se reparte con el periódico más leído de la provincia de Santa Cruz de Tenerife, Diario de Avisos.

Canarias es la única Comunidad Autónoma donde aumentaron las altas de autónomos empleadores desde el inicio de la crisis en un 3% más. Para ser más precisos: Según publica el periódico Diario de Avisos citando cifras del Ministerio de Empleo y Seguridad Social, Canarias cerró el año 2015 con 3.167 nuevos autónomos, un 2,8% más, lo que sitúa al archipiélago como la región española con el mayor crecimiento anual del trabajo autónomo. La crisis ha despertado en la sociedad Canaria el espíritu creativo y emprendedor. La solución de muchos era y sigue siendo aprovechar su talento y creatividad. Lo importante no es si se tiene o no capital para iniciar la actividad, lo realmente importante es detectar una necesidad real y darle mil y una vueltas para ver cómo puede ser rentable.

¿Por qué no pedir ayuda y plantear la idea a los más cercanos? Rita Calero, mujer emprendedora, pidió ayuda a su familia y contó con el apoyo de Fifede Tenerife y el Instituto Canario de Empleo, que facilitaba ayuda a las mujeres emprendedoras. Uno de los consejos de Rita Calero es creer en el proyecto: “No se consiguen logros si no estamos convencidos de lo que pretendemos hacer. El camino hasta la meta es muy duro, pero la satisfacción que nos produce llegar a ella es lo que nos tiene que motivar”.

Hay que reflexionar bastante sobre donde está la demanda, sobre los posibles clientes y si dicha demanda se mantendrá en un futuro. Motivación, trabajo y mucha paciencia es lo que hay que tener para ir dando pasos firmes en lo que se cree. ¡Adelante!

Florentín Díaz