Reportatge Radiofònic sobre el Banc del Temps de Cambrils

El primer banc del temps el trobem a Cincinnati, Ohio. El va crear en Josiah Warren fa 189 anys, un anarquista americà amb una forta creença cooperativista.  El seu nom va ser Cincinnati Time Shore i va ser el primer projecte de l’era moderna que va utilitzar l’economia d’intercanvi. El banc del temps actual es basa en la mateixa filosofia que la d’aquell projecte primerenc, compartir-lo sense intercanvi econòmic. 

Al municipi de Cambrils es troba el Banc del Temps que vol reforçar els vincles entre els veïns del poble. Poden formar part del banc les persones interessades a compartir el seu temps a canvi del dels altres.  La gestió que ha de fer el soci és molt senzilla. Nosaltres aquí, quan la persona ve a apuntar-se, normalment se li dóna d’alta el correu electrònic i gairebé tot funciona a través de correu electrònic, o sigui, d’enviament de llistats o de contactes i tot això”, diu la Montserrat Mañe, secretària del Banc del Temps de Cambrils.

El Banc del temps de Cambrils funciona com un banc, però sense diners i sense ànim de lucre. En aquest banc únicament es pot dipositar temps, que es retira en el moment d’ésser utilitzat. Nosaltres som la caixa, diguéssim el banc, llavors la gent té un compte corrent i inverteixen en temps, o sigui, cobren temps, hores o paguen hores, llavors hi ha un saldo. Llavors nosaltres ens cuidem de vigilar que aquest saldo… a veure no filem massa prim tampoc, hi ha bancs del temps que si que filen molt prim, si està en positiu, negatiu, nosaltres tampoc”, explica la Montserrat.

Les activitats del banc són molt variades i engloben la cuina, el bricolatge, la jardineria, la informàtica o els idiomes, aquest últim un dels més demandats. Així, vénen sud-americans que volen perfeccionar el català o entendre millor el català i et demanen conversa en català o hi ha gent que està estudiant anglès i volen practicar l’anglès, llavors volen conversa en anglès, això és una de les coses que es demana bastant”.

Tothom pot formar part del banc del temps, però principalment el tipus de socis que més s’engresca a l’hora de compartir els seus coneixements són les dones grans, com la Montserrat Palau: “I així m’he anat engrescant, ah, mira! Fan dibuix, doncs ara aniré a dibuix, més que res per tindre un moviment una mica social, perquè jo visc en el camp, sóc pagesa i no em mouria d’allà, llavors jo necessito obligar-me a sortir i a compartir amb els demés”.

Per contactar-hi, envieu un correu a bancdeltemps@cambrilsciutat.org

Marta Ibars

Ampuriabrava

Ampuriabrava es una marina residencial que cuenta con una red de 23 kilómetros de canales navegables. Está considerada la Marina residencial más grande de Europa. Pertenece al municipio de Castellón de Ampurias, en la comarca del Alto Ampurdán, en Gerona.

En el año 2011 la ley de Costas cayó como una losa sobre el puerto interior de la Marina de Ampuriabrava afectando canales y amarres de la urbanización por la orden de deslinde de los bienes de dominio público marítimo-terrestre. Ante este malestar, las fincas quedaron afectadas por una servidumbre de tránsito de seis metros a lo largo de todos canales con el fin de facilitar un posible acceso directo al mar.

Después de años reclamando una solución, en 2013 se reformó la Ley de costas con un nuevo reglamento que amparaba a los propietarios afectados por la delimitación de los canales. Los propietarios aseguran que deben estar unidos contra el concesionario, su reglamento y la administración portuaria para que en un futuro se pueda hacer uso y disfrute de los amarres sin problemas ni bloqueos, con gastos transparentes y canales limpios y cuidados.

Jonathan Castelló, Florentín Díaz y David Niederhauser

LGTB Empordà impulsa el projecte Municipi Tolerant

Un grup de veïns de Figueres creen l’associació LGTB Empordà per defensar el col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals a la comarca. L’associació vol impulsar un projecte de Municipi Tolerant per informar el col·lectiu sobre malalties de transmissió sexual, a més d’oferir serveis jurídics i de lluitar contra l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. ”El que pretenem a través d’aquest projecte és que el col·lectiu LGTB sàpiga que té drets dintre dels municipis on estiguin adherits el seus municipis tolerants”, diu el president de l’associació.

De moment el projecte l’han presentat a la ciutat de Figueres, però tenen intenció d’arribar a més municipis. Els membres del l’associació també treballen per crear sinergies amb altres entitats i comerços de la ciutat perquè s’adhereixin al projecte. L’associació ja treballa per aconseguir nous acords de col·laboració amb el teixit empresarial.

LGTB Empordà remarca que vol promoure el creixement econòmic a la comarca a través d’esdeveniments i accions socials. L’objectiu, promocionar el distintiu Tolerant arreu del territori. ”Si és comencen a fer aquests tipus d’events arribarà gent d’arreu a allotjar-se, a fer compres i conèixer la ciutat i és el que realment ens interessa”.

Una de les primeres accions serà la celebració d’una desfilada de l’orgull gay, que tindrà lloc el pròxim 25 de juny a Figueres. Un esdeveniment que pretén reivindicar els drets d’igualtat del col·lectiu a la província de Girona.

Jonathan Castelló

Reportatge de Ràdio sobre els cineclubs de Catalunya

De la mateixa manera que Cinema Paradiso retia homenatge a la màgia del cinema i sales d’exhibició de barri, els cineclubs del nostre país són un mitjà per mantenir viu aquest esperit. L’existència d’aquestes associacions és una clara mostra de les alternatives a les multisales de centre comercial.

El sector cinematogràfic, i especialment l’àmbit de la distribució i exhibició, viu el moment més complicat des dels seus inicis. A Barcelona per exemple, espais com les multisales del recinte del Maremàgnum o el mític cinema Alexandra han tancat les portes els darrers anys. En altres indrets, com a la comarques del Berguedà o el Moianès simplement ja no hi queda cap cinema. Tot això ens fa preguntar-nos si la situació dels cineclubs encara és més complicada. El pas de la projecció analògica a la digital també ha suposat una barrera per a la continuitat de sales d’exhibició i petits cinemes. Tot i les ajudes del Pla de Digitalització impulsat pel Departament de Cultura l’any 2013, són molts els cineclubs que no poden fer front a aquesta despesa que pot tenir un cost aproximat de 50.000 euros per sala.

Enmig d’un context de recessió econòmica i de retallades per part de l’Administració en l’àmbit cultural, la presència i fidelitat dels espectadors esdevé imprescindible per a la supervivència d’aquestes associacions.

El cinema forma part de la nostra vida i molt probablement ho continuarà fent en un futur. Potser és el suport, el lloc i la forma com el veiem el que realment està destinat a canviar. Potser deixarem de sortir a veure les pel·lícules en companyia i ens quedarem a casa mirant-les per Internet. Potser només és un moment de baixada, i de la mateixa manera que l’aparició del televisor semblava una amenaça per al vell cinema, ara tan sols estigui resistint a l’espera de tornar a ocupar el seu espai.

 

 

Reportatge de Ràdio de Fernando Burgos

El retorn de l’esperit col·lectiu

Dinar popular organitzat per l’Associació de Veïns de les Fontetes // Foto: Fernando Burgos

Dinar popular organitzat per l’Associació de Veïns de les Fontetes // Foto: Fernando Burgos

 

Anys setanta i vuitanta. La dictadura acaba i s’inicia un procés de construcció del teixit social que havia pràcticament desaparegut fora d’algunes entitats clandestines. És el moment àlgid de les associacions de veïns que dinamitzen barris i agrupen els ciutadans en base a la seva residència. Qui no recorda els sistemes de vídeo comunitari (una modalitat totalment pirata per cert) o aquella successió de festes al carrer quan arribaven les dates senyalades?

Després han vingut altres temps. L’estat del benestar i una societat cada cop més capitalista van deixar pas a un marcat individualisme. La gent va de la feina a casa, de casa al gimnàs, del gimnàs al bar i si no fos per les bústies als portals gairebé no sabríem ni com es diuen les persones que tot just viuen a uns metres de la nostra llar.

Doncs bé, actualment aquesta situació ja no és ben bé així. Els anys de crisi econòmica han donat pas a una revifada de l’esperit col·lectiu. Moviments com els que van sorgir al voltant del 15M en són una mostra. No es tracta d’una reedició del moviment veïnal que es va viure durant la transició sinó que ara estem davant d’un associacionisme més diversificat i específic.

Ja no ens agrupem exclusivament en funció del barri on vivim sinó que ho fem per ideologia, estil de vida i defensa de causes comunes. El Panoràmic de 2014 “elaborat pel Centre de Serveis a les Associacions Torre Jussana” revela que un 30% de les organitzacions formades a la dècada dels vuitanta tenien més 250 persones associades. En canvi, les associacions que tenen entre 3 i 30 membres sumen un 60% del total de les creades a partir de l’any 2011.

En aquest sentit és necessari parlar del paper que han desenvolupat les ja no tant noves tecnologies. Eines com Doodle, streamings, documents compartits i xarxes socials possibiliten organitzar-se de forma ràpida, senzilla i en temps real sense tenir la necessitat de cap inversió econòmica. Per tant, tot i que els locals físics encara exerceixen la seva funció de punt de trobada, ara tenen aquest complement que permet portar la seva activitat i interacció més enllà de les seves parets.

Deixant de banda el debat sobre el model social de l’Estat i quins serveis ha d’oferir, tots i cada un dels ciutadans hem de passar a l’acció, reclamar a l’Administració, però sobretot, començar a construir col·lectivament.

Fernando Burgos