“L’esport a les presons és clau en la reinserció de l’intern”

poliesportiu-br1_visita-barc%cc%a7a-hoqueiDavid Ballester Botia, llicenciat en INEF, és coordinador d’esports del Servei de Rehabilitació de la Direcció General de Serveis Penitenciaris de Catalunya. Actualment, dissenya el pla d’activitats dels interns amb un equip de 34 monitors esportius titulats per als 9 centres penitenciaris que hi ha a Catalunya. Al 2006 va quedar impressionat per l’ambient que es respira a les presons en el seu primer contacte com a monitor.

En aquests 12 anys has notat una evolució en el sistema de rehabilitació basat en l’esport a les presons?

Naturalment. De fet, fa 10 anys la pràctica esportiva als centres penitenciaris era bastant més limitada, basada només en el pur entreteniment dels interns. Ara es tracta d’una activitat integral com a mètode de reinserció que fomenta els valors positius i ajuda a combatre el sedentarisme.

Amb quins equipaments compteu als centres penitenciaris?

Les instal·lacions són les mateixes que pot trobar un ciutadà en el seu municipi: poliesportiu i pista esportiva externa per practicar esports col·lectius i individuals. Els centres de nova creació també inclouen piscina.

No és un luxe tenir una piscina a la presó?

La gent del carrer pot considerar un privilegi tenir una piscina, però ens permet ensenyar-los a nedar i rehabilitar persones amb discapacitats cognitives importants que no poden fer una altra activitat esportiva.

El pla d’activitats com l’implementeu?

Establim programes esportius adaptats a la població interna en funció de la seva edat: joves, dones i homes. A més, distingim segons delicte comès, per tal de reforçar els valors i competències de la persona amb la finalitat que els ajudi a no reincidir.

Quin percentatge d’interns segueix aquestes activitats?

De 7.500 interns en règim tancat, més del 50% practiquen esport com a mínim un cop a la setmana. Ara bé, com passa a la societat, aquest percentatge es redueix considerablement en el cas de les dones. És un dels nostres reptes incrementar la pràctica esportiva entre les dones, per tal d’allunyar-les de pràctiques no saludables.

Fomenteu d’alguna manera el contacte amb l’exterior?

Sí. Programem sortides gràcies a convenis amb federacions i entitats que es complementen amb sessions formatives per a una inserció laboral. També organitzem competicions entre centres com a recurs motivador i inclús tenim un equip de joves que juga la lliga catalana de futbol sala. Cada quinze dies ens visita un equip federat i els nostres jugadors surten a fer els partits com a visitants. A més, cada 4 anys organitzem una mena de jocs olímpics per fomentar la concòrdia entre els diferents grups poblacionals dels centres penitenciaris. En definitiva, intentem ajudar l’intern per facilitar la seva integració quan surti de la presó.

ÀLEX CARRO

Reportatge de Ràdio: Míriam de Francisco, futbolista

Corren, salten, entrenen, competeixen, guanyen i perden com ells. És el futbol, un entorn masculí per excel·lència i elles són dones. Futbolistes que fins ara no han trobat el suport institucional que mereixen.

El futbol femení ha fet un creixement exponencial: més visualització, el nivell de jugadores està creixent molt, la societat mostra més interès; l’esport femení en general ha adquirit més pes en els últims anys. Avui dia, els mitjans de comunicació estan més a sobre i hi ha més seguiment, però mai es pot comparar amb el masculí.

Compaginar els estudis o la feina amb el futbol és només un dels múltiples obstacles que han de superar. Mentre que a Espanya el sou d’alguns jugadors de primera divisió es negocia en milions d’euros, en el futbol femení algunes futbolistes d’equips com l’Atlètic de Madrid, no arriben ni als mil euros al mes. Altres, com les del Rayo Vallecano, no cobren res.

L’esportista que posseeix més qualitat i vol dedicar-se al futbol migra. Als Estats Units, Alemanya o els països nòrdics, on almenys poden viure de l’esport. 

SANDRA GUIU

“El dolent d’aquest esport és que toca la part estètica. A nivell social és molt important i pot generar vigorèxia”

Mònica Bernaus, nascuda el 30 de juliol del 1989, decideix començar a competir l’any 2014 en la disciplina de fitness categoria bikini i a l’any 2015 es converteix en Campiona d’Espanya. Sorprenent.

Ens pots explicar una mica com succeeix tot?

Tot va començar quan em vaig apuntar al gimnàs i al cap d’uns dies em van demanar si m’estava preparant. Em fan oferir un seguiment més estricte i em van proposar competir. Em van donar un entrenament i una dieta i fins al dia d’avui.

Fotografia Mònica Bernaus

Mònica Bernaus

Tot un exemple de superació i sacrifici tot i que en els mitjans de comunicació sempre es tendeix a demonitzar aquest esport com a una activitat poc saludable.

Tot esport portat a l’extrem pot arribar a ser perjudicial per a qualsevol. Hi ha gent que ha fomentat aquesta visió però hi han altres que van a base de dieta i entrenament i els hi aporta un estil de vida saludable. Conec a gent que la obsessió els hi ha portat problemes però també tinc el cas d’una companya que tenia anorèxia i va començar a entrenar i ara té un físic totalment diferent.

Però diuen que els extrems es toquen. Potser hi ha perill que el que semblava un remei acabi sent una altra amenaça com per exemple la vigorèxia?

Lo dolent d’aquest esport és que toca la part estètica. A nivell social és molt important i pot generar vigorèxia. Lo més important de tot és posar-se en bones mans.

Si al gimnàs detecteu alguna persona amb símptomes clars d’algun tipus d’aquestes malalties hi ha algun tipus de pla d’actuació?

Com a tècnic esportiu m’he trobat amb un cas d’una noia que estava en una situació anorèxica i se li va ajudar. Varem fer un pla d’actuació i a dia d’avui ha superat la malaltia. A nivell usuari la gent no acostuma a involucrar-se.

Creus que som narcisistes per naturalesa i per tant massa esclaus de la nostra imatge?

Crec que cada vegada menys i s’està buscant més la part saludable.

La realitat però és que el que hauria de prevaldre per sobre de tot és la salut. Éscompatible tant d’esforç i sacrifici amb un estat saludable?

En competició la meva dieta és totalment diferent i té un dèficit calòric important i si s’allarga molt podria a generar certes conseqüències. Però si les coses es fan bé, controlades i amb seny arribar a parlar de problemes de salut queda molt lluny.

També deu ser molt important suposo el teu voltant no? Família, amics…

El teu entorn és ultra important, que et recolzi, et respecti i que no et facin retrocedir.

Manel Angrill

“Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua”

Ivette Callorda és la gerent de Siel Bleu a Catalunya. Fundat a França fa 18 anys, és un grup associatiu sense ànim de lucre expert en exercici físic per a persones grans i programes d’activitat física adaptada.

 

Ivette Callorda

Ivette Callorda, màxima responsable de Siel Bleu a Catalunya // Foto: Fernando Burgos

Què és l’envelliment actiu?

És un concepte que va més enllà del fet que una persona vagi a fer gimnàstica. Es tracta d’aconseguir un benestar de les persones grans en tots els àmbits de la seva vida. També és garantir que aquestes persones es puguin desenvolupar en una àrea de confort i disposar dels mateixos serveis i oportunitats que la resta de la ciutadania.

França, on va néixer la vostra organització, és una referència d’aquesta pràctica…

Si fem la comparativa amb altres països de la Unió Europea encara estem un punt per darrera. A França tenen molt desenvolupat el tema de la prevenció tant en l’àmbit públic com privat. Per exemple, des de fa un parell d’anys els programes d’activitat física es reembossen a través de l’administració i fa més de set anys que es treballa amb les asseguradores, les quals financen programes de prevenció. Aquí això és gairebé impensable perquè les asseguradores no volen saber res de les persones a partir dels setanta-cinc anys.

Quina és la diferència entre els programes que vosaltres oferiu i els que pugui facilitar la Seguretat Social?

La Seguretat Social ofereix uns serveis preventius molt generalistes. Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua. Nosaltres desenvolupem uns programes més adaptats a les necessitats i gustos de cada persona. Un avi quan participa a les sessions s’exercita físicament, però sovint no se n’adona perquè al mateix temps es diverteix, se supera i se sent realitzat.

Quina diferència hi haurà entre els avis d’ara i els d’aquí trenta anys?

En el futur espero que la gent ja estarà encara estarà més familiaritzada amb la importància de la prevenció. Sabem que a partir dels trenta anys es perd massa muscular i que és molt important mantenir-la per evitar futures malalties cròniques. Fa unes dècades la gent feia una vida més activa físicament perquè les feines ho requerien però no hi havia una cultura esportiva. De fet espero que d’aquí uns anys pugui haver-hi lligues i competicions per a persones majors de seixanta o setanta anys.

El que parlàvem abans dels incentius?

I tant. Avui només existeixen algunes competicions de natació o altres activitats de baix impacte, però d’aquí uns anys caldrà crear lligues de tots els esports possibles.

Fernando Burgos