UE, Terra d’oportunitats?

Es pot considerar la Unió Europea una terra d’oportunitats per a totes aquelles persones que busquen la seva salvació? La UE va néixer amb una sèrie d’objectius que fa uns anys van quedar reflectits en el text de la Constitució Europea. Entre aquests, dins de l’apartat 4 de l’article I-3, es detalla que els estats membres i la mateixa UE “vetllaran per la promoció de la seguretat, la solidaritat i el respecte mutu entre els pobles, i la protecció dels drets humans.”

Resulta si més no xocant llegir aquestes línies a la carta magna europea quan les comparem amb l’actual situació dels refugiats que busquen acolliment en algun dels països membres de la UE. Només entre gener i desembre de 2015, i segons dades de Metges sense Fronteres, s’estima que més d’un milió de persones van fugir dels seus països, principalment territoris en guerra, amb destinació a Europa. I quina ha estat la resposta majoritària dels països de la UE? Reforçar les fronteres interiors i dificultar els processos de registre de sol·licituds d’asil, sense que aquestes mesures frenin, a dia d’avui, la fugida de més i més persones que, davant de la seva situació, no tenen res a perdre. És més, en la majoria de casos no s’ha establert una recepció adequada en termes humanitaris i la majoria de desplaçats s’han vist afectats per la falta de planificació, coordinació i comunicació entre els estats de la UE.

UE, Terra d’oportunitats? // Foto: bykst (Creative Commons Public Domain)

En tot aquest 2016 la situació no ha millorat i ha quedat patent que el Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA) “en el qual ha treballat la UE amb els estats membres des de 1999” no està funcionant eficaçment. Aquest sistema, que hauria de reforçar el dret fonamental de l’asil a través de diverses directives sobre procediments d’asil i condicions d’acollida, no s’aplica a la pràctica en tots els països de la UE, que tenen importants divergències en els seus sistemes nacionals d’asil.

Això, juntament amb les decisions unitalerals de molts països membres a l’hora de fer front a l’arribada de desplaçats, ha augmentat encara més la incoherència en l’aplicació de la legislació comunitària sobre protecció internacional. Que més ha de passar perquè la UE i els seus membres s’adonin que estan incomplint la seva responsabilitat i negant el reconeixement dels drets humans de tantes i tantes persones?

Manel López

 

Ja són més de 11 milions els refugiats a causa de la guerra de Síria

Una xifra esfereïdora o únicament un número? La capacitat d’autodestrucció de l’ésser humà és inversemblant. Semblen molt llunyanes les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. Encara més les de la Primera. La realitat però és que un segle no és suficientment temps com per oblidar-nos per complet de les conseqüències de la Guerra, sobretot per als més dèbils: la població civil. La devastació a Europa va ser despietada i inhumana en ambdós conflagracions, i l’èxode de refugiats de tots els bàndols va ser una constant comú a tot el continent. Els implicats concernien tots els països europeus, Estats Units, Rússia i Japó… Els refugiats es contaven també en milions i la majoria partia cap a terres de tot el continent americà a la recerca d’aliment, dignitat i seguretat.

Refugiats_Angrill_FotoAquells països que van patir tant les conseqüències d’aquells terrorífics conflictes ara es neguen a acollir els refugiats sirians i dels països veïns, horripilats dels actes terroristes de l’Estat Islàmic, grup nascut paradoxalment amb el recolzament d’occident. L’excusa de la crisi econòmica global ja no és acceptable i no rebre tota aquesta riuada de gent és un crim contra la humanitat. El risc de que en mig d’aquesta multitud s’infiltri algun terrorista és una realitat però és feina dels serveis secrets de cada país evitar-ho, tot i que la inseguretat serà omnipresent, sobretot després de les desgràcies de Paris.

Sembla però que l’home no té memòria i no recorda que un cop van ser els familiars o amics dels seus progenitors els que van haver de marxar a la recerca d’un lloc més segur. Sembla que Europa ja no recorda la fam que va patir en les dos Guerres Mundials que van tenir lloc al continent i sembla també que ja no recorda que un dia van ser ells, els europeus, els refugiats. La Història es repeteix. Sempre. Ara és Bashar al-Asad. Abans ho van ser Gadafi, Sadam Hussein, Hitler, Mussolini, Stalin i molts altres. I les seqüeles són també sempre les mateixes. El diàleg és l’arma més poderosa que existeix i no s’utilitza. Els interessos s’han convertit en l’única finalitat dels governs més poderosos. El món necessita més que mai la retòrica per conviure. El món necessita Humanitat.

Manel Angrill Ayala