La tasca de les treballadores familiars

 

Catalina Julvé exposa el sentiment de germanor que es generen entre les treballadores familiars i els usuaris del servei d’asistència domiciliària. En parla amb la professional Margalida Llull, que cada dia presta els seus serveis socials i humanitaris a la població de Manacor, i una usuària de 87 anys.

El tabú del maltractament a la gent gran

Galdina Valls és metgessa especialista en geriatria i gerontòloga social. Des de la responsabilitat professional que ocupa, i des de l’experiència de qui ha treballat més de 20 anys atenent a la gent gran en diferents entorns assistencials denuncia una situació de la qual ‘no se’n parla perquè fa lleig’, però que afecta fins a un 10% de la gent gran.

Dra Valls

Una situació no accidental a la qual una persona d’edat avançada pateix danys físics, o privació de les seves necessitats o un dany psíquic producte d’un acte o d’una omissió per part de qui el cuida.

És una realitat oculta? Podem estimar-ne la magnitud amb xifres?

És una realitat minimitzada. No se n’en parla perquè fa lleig. Hi ha molta informació sobre el maltractament a la dona i infantil però el de la gent gran no té cap ressonància mediàtica, a excepció de casos flagrants. A Catalunya, cada any, s’estimen 10.000 casos nous de maltractaments a la gent gran i a nivell mundial afecta fins al 10% dels ancians. Xifres, però, que no són més que la punta d’un iceberg.

Com i per què s’arriba a aquesta situació? Hi ha un perfil del maltractador? I del maltractat?

L’envelliment per si mateix és el factor precipitant. Envellir augmenta la dependència i en conseqüència, la vulnerabilitat de la persona a ser maltractada per la càrrega que comporta la seva cura. Els maltractadors acostumen a ser familiars propers, els fills normalment, qui assumeixen a temps complert la cura de la persona gran. La persona maltractada sovint és una dona amb deteriorament físic i emocional.

Com hem d’actuar en cas de sospitar o presenciar un cas de maltractament? Hi ha algun protocol oficial d’actuació? Algun telèfon similar al 016?

No existeix cap telèfon ni cap protocol oficial d’actuació. És ara, al 2018, que cada institució d’atenció a la gent gran està creant el seu propi protocol. Habitualment és el metge de família o el treballador social qui ho detecta. El primer pas és verificar la sospita i actuar en conseqüència. Els metges de família, els serveis socials i en darrera instància, la fiscalia, són els principals agents d’intervenció.

Existeixen mesures preventives?

Protegir el vell i protegir el cuidador, en particular els cuidadors exclusius a temps complet. El programa de descans del cuidador és l’estrella, però no hem d’oblidar els hospitals de dia ni els programes dels serveis socials que faciliten cuidadors diferents a domicili.

Quin és el paper dels professionals sanitaris en l’atenció al maltractament geriàtric?

El de l’educació sanitària als ancians que encara preserven les facultats cognitives. Cal potenciar la seva dignitat i que siguin ells mateixos qui puguin donar l’alerta. No ho fan perquè no se senten tributaris de ser ben tractats, per vergonya i per protecció del fills.

 

NÚRIA PARRA

“Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua”

Ivette Callorda és la gerent de Siel Bleu a Catalunya. Fundat a França fa 18 anys, és un grup associatiu sense ànim de lucre expert en exercici físic per a persones grans i programes d’activitat física adaptada.

 

Ivette Callorda

Ivette Callorda, màxima responsable de Siel Bleu a Catalunya // Foto: Fernando Burgos

Què és l’envelliment actiu?

És un concepte que va més enllà del fet que una persona vagi a fer gimnàstica. Es tracta d’aconseguir un benestar de les persones grans en tots els àmbits de la seva vida. També és garantir que aquestes persones es puguin desenvolupar en una àrea de confort i disposar dels mateixos serveis i oportunitats que la resta de la ciutadania.

França, on va néixer la vostra organització, és una referència d’aquesta pràctica…

Si fem la comparativa amb altres països de la Unió Europea encara estem un punt per darrera. A França tenen molt desenvolupat el tema de la prevenció tant en l’àmbit públic com privat. Per exemple, des de fa un parell d’anys els programes d’activitat física es reembossen a través de l’administració i fa més de set anys que es treballa amb les asseguradores, les quals financen programes de prevenció. Aquí això és gairebé impensable perquè les asseguradores no volen saber res de les persones a partir dels setanta-cinc anys.

Quina és la diferència entre els programes que vosaltres oferiu i els que pugui facilitar la Seguretat Social?

La Seguretat Social ofereix uns serveis preventius molt generalistes. Si una persona gran té mal d’esquena, l’envien a natació sense saber si sap nedar o si li agrada l’aigua. Nosaltres desenvolupem uns programes més adaptats a les necessitats i gustos de cada persona. Un avi quan participa a les sessions s’exercita físicament, però sovint no se n’adona perquè al mateix temps es diverteix, se supera i se sent realitzat.

Quina diferència hi haurà entre els avis d’ara i els d’aquí trenta anys?

En el futur espero que la gent ja estarà encara estarà més familiaritzada amb la importància de la prevenció. Sabem que a partir dels trenta anys es perd massa muscular i que és molt important mantenir-la per evitar futures malalties cròniques. Fa unes dècades la gent feia una vida més activa físicament perquè les feines ho requerien però no hi havia una cultura esportiva. De fet espero que d’aquí uns anys pugui haver-hi lligues i competicions per a persones majors de seixanta o setanta anys.

El que parlàvem abans dels incentius?

I tant. Avui només existeixen algunes competicions de natació o altres activitats de baix impacte, però d’aquí uns anys caldrà crear lligues de tots els esports possibles.

Fernando Burgos