Els casos de violència infantil han augmentat a Espanya en un 79% en els últims 5 anys

Sandra Soriano, treballadora social de l’Equip d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP) del servei educatiu de Ciutat Vella des de fa 13 anys. La seva tasca consisteix en valorar, orientar i realitzar seguiment de l’alumnat amb necessitats educatives derivades de situacions socials i econòmiques desfavorides vetllant per la seva inclusió.

entrevista-ts-sorianoQuants casos de maltractament infantil tracteu al llarg de l’any?

Les situacions de maltractament infantil en són moltes, d’algunes en tenim certesa i d’altres sospita, però ara mateix podria comptar-ne més de trenta, només pel que a mi respecta en el districte de Ciutat Vella. Considero que els casos de violència, sigui entre iguals o no, han anat en augment els darrers anys, i/o es visualitzen més.

Consideres que la vostra tasca dona resposta al maltractament infantil?

Sí, l’ha de donar. En qualsevol dels casos l’hem d’abordar seguint una sèrie de protocols i una ètica professional. Realitzem la valoració del nivell de gravetat de la situació i si aquesta es detecta com greu es deriva a la Unitat de Detecció i Prevenció de Maltractament Infantil, a la Direcció General d’Atenció a la Infància, a la Fiscalia de Menors o al Jutjat de Guàrdia segons cada cas.

Consideres que els factors sociofamiliars del nen/a condicionen o influencien en les situacions de maltractament infantil?

Aquest tipus de maltractaments acostumen a produir-se dins del mateix nucli familiar, sigui per manca d’habilitats o bé per altres raons, el no exercici de les funcions parentals deixa els infants en situacions de desprotecció i acostuma a tenir repercussions importants.

De quina manera es treballa la funció preventiva amb les famílies en risc de desprotecció infantil?

Realitzem assessoraments i orientacions als centres educatius sobre aquesta qüestió, i treballem especialment amb les famílies que presenten indicadors de risc. Actualment també s’estan impulsant tallers “d’habilitats parentals”, en els que participem de forma activa. Malauradament, les famílies que més ens preocupen, no acostumen a acudir a aquests.

LARA GALLARDO

“Al final estem garantint que els MENA no s’incloguin socialment”

Guillem Mayolas Lacambra té 25 anys i està graduat en politologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa a GEDI, una cooperativa d’iniciativa social que dona els mitjans a emprenedors socials perquè posin en marxa els seus propis projectes, com el d’ajuda als MENA.

Què és un MENA?

camiUn MENA és un menor estranger no acompanyat, generalment d’origen africà, particularment del Marroc, que travessa la frontera espanyola de manera il·legal.

Quin és el procediment que s’aplica quan el menor arriba a Espanya?

La fiscalia és qui determina la seva edat perquè pugui entrar a dins de la tutela de l’estat. Com que no té cap referent familiar a Espanya, ha de ser el mateix estat qui ha d’assumir la seva tutela com si es tractés de qualsevol altre menor desemparat.

Quins són els principals problemes que es troben els MENA?

Per una banda necessiten formació i aprendre l’idioma. Molts només parlen dàrija, que és l’àrab comú de carrer. Alguns no han estat escolaritzats i per tant el seu nivell de comprensió és molt limitat. També hi ha un xoc cultural molt gros depenent de si provenen d’un ambient rural o de ciutat. Finalment, hi ha el tema dels papers. Quan aquests menors arriben als 18 anys se’ls dona un permís de residència d’un any però sense garantir-los el permís de treball.

Quines són les previsions de futur? Què caldria millorar?

Primer de tot s’hauria de garantir el dret a ser escoltat per part del menor. Aquest dret estipula que s’ha de deixar parlar al menor abans de qualsevol sentència. També cal tenir en compte que la llei els discrimina i no els permet treballar fins als 18 anys, cosa que que els aniria molt bé perquè en el moment que tinguin la majoria d’edat i comencin amb tot aquest procés de residències, estaran molt més ficats en el mercat laboral, que al final és el requisit principal per quedar-se aquí. Finalment, el permís de residència hauria de venir lligat amb un permís de treball perquè si no el que estem fent és deixar-los en una posició de vulnerabilitat dins del mercat laboral. Al final estem garantint que els MENA no s’incloguin socialment.

JOAN CAMÍ