Presons formarà treballadors socials per millorar la reinserció social

Presons formarà a treballadors socials per oferir millores a la reinserció social. Una de les novetats és el Manual de Treball Social en Institucions Penitenciàries que es va presentar el passat 18 d’octubre al III Congrés de Treball Social i el Tercer Sector en l’Àmbit Penitenciari.
 Vídeo de Marián Meseguer

“L’esport a les presons és clau en la reinserció de l’intern”

poliesportiu-br1_visita-barc%cc%a7a-hoqueiDavid Ballester Botia, llicenciat en INEF, és coordinador d’esports del Servei de Rehabilitació de la Direcció General de Serveis Penitenciaris de Catalunya. Actualment, dissenya el pla d’activitats dels interns amb un equip de 34 monitors esportius titulats per als 9 centres penitenciaris que hi ha a Catalunya. Al 2006 va quedar impressionat per l’ambient que es respira a les presons en el seu primer contacte com a monitor.

En aquests 12 anys has notat una evolució en el sistema de rehabilitació basat en l’esport a les presons?

Naturalment. De fet, fa 10 anys la pràctica esportiva als centres penitenciaris era bastant més limitada, basada només en el pur entreteniment dels interns. Ara es tracta d’una activitat integral com a mètode de reinserció que fomenta els valors positius i ajuda a combatre el sedentarisme.

Amb quins equipaments compteu als centres penitenciaris?

Les instal·lacions són les mateixes que pot trobar un ciutadà en el seu municipi: poliesportiu i pista esportiva externa per practicar esports col·lectius i individuals. Els centres de nova creació també inclouen piscina.

No és un luxe tenir una piscina a la presó?

La gent del carrer pot considerar un privilegi tenir una piscina, però ens permet ensenyar-los a nedar i rehabilitar persones amb discapacitats cognitives importants que no poden fer una altra activitat esportiva.

El pla d’activitats com l’implementeu?

Establim programes esportius adaptats a la població interna en funció de la seva edat: joves, dones i homes. A més, distingim segons delicte comès, per tal de reforçar els valors i competències de la persona amb la finalitat que els ajudi a no reincidir.

Quin percentatge d’interns segueix aquestes activitats?

De 7.500 interns en règim tancat, més del 50% practiquen esport com a mínim un cop a la setmana. Ara bé, com passa a la societat, aquest percentatge es redueix considerablement en el cas de les dones. És un dels nostres reptes incrementar la pràctica esportiva entre les dones, per tal d’allunyar-les de pràctiques no saludables.

Fomenteu d’alguna manera el contacte amb l’exterior?

Sí. Programem sortides gràcies a convenis amb federacions i entitats que es complementen amb sessions formatives per a una inserció laboral. També organitzem competicions entre centres com a recurs motivador i inclús tenim un equip de joves que juga la lliga catalana de futbol sala. Cada quinze dies ens visita un equip federat i els nostres jugadors surten a fer els partits com a visitants. A més, cada 4 anys organitzem una mena de jocs olímpics per fomentar la concòrdia entre els diferents grups poblacionals dels centres penitenciaris. En definitiva, intentem ajudar l’intern per facilitar la seva integració quan surti de la presó.

ÀLEX CARRO

El rol educatiu dels centres penitenciaris

 

Els centres penitenciaris a més de ser espais de càstig on es compleixen penes privatives de llibertat pels qui han contrariat les lleis de la societat, també són espais que busquen la reeducació i la reinserció. A les presones s’hi duen a terme accions formatives, laborals i socio-culturals molt variades, com ara el graduat en ESO, mòduls formatius o fins i tot estudiar una carrera universitària.

Raquel Abad

“Uno de mis alumnos me dijo: Cada vez que vienes aquí. me olvido que estoy encerrado, es como estar en libertad”

Francisco Javier Millán (1975) es productor cinematográfico y cineasta. Además es profesor de la escuela de cine aragonesa “Un perro andaluz” desde 2006. Durante el curso 2007-2008 ejerció de docente de audiovisuales del centro penitenciario de Daroca (Zaragoza) en donde desarrolló un programa de formación en cinematografía para los internos, para contribuir a su reinserción social.

 

¿Qué te llevó a dirigir tu vocación docente en el ámbitopresidiario?

Realmente yo tenía vocación por la docencia, pero no para dar clases en un centro penitenciario. Esta llegó gracias a una oportunidad laboral y, en cuanto empecé, me di cuenta que hacía un bien a la gente que estaba privada de libertad. Allí es donde nació la vocación.

¿Cuál es la mayor dificultad que te encontraste en este colectivo?

Más que con el colectivo, era con la estructura de las actividades propias de la cárcel. A veces era muy difícil compaginar los horarios tan estrictos con una formación medianamente reglada. Esto afectaba a algunos alumnos que se veían obligados a ausentarse.

¿Y los aspectos más enriquecedores?

Yo me di cuenta de que las horas que estaban conmigo se olvidaban que estaban allí. La idea de hacer películas y aprender con el cine era una vía de escape muy interesante, aspecto enriquecedor para un sitio como este.

Francisco José Millán

Francisco José Millán

¿Crees que tus alumnos fueron víctimas del sistema?

Sinceramente no creo que fueran víctimas del sistema, sino más bien del contexto familiar en el que habían nacido. Otros, por el contrario, habían tenido una necesidad económica y habían delinquido en un momento concreto de sus vidas.

¿Consideras suficientes los recursos para fines educativos dentro de las prisiones?

Los recursos que tenía eran muy  limitados. Sí que contábamos con unos equipos audiovisuales para trabajar mínimamente, y jugar con un presupuesto que había que sacar de debajo de las piedras. Y esto también lo veía en el resto de las disciplinas que se enseñaban allí. Creo que hay que intervenir económicamente para mejorar las instalaciones.

¿En tu opinión, un docente de un centro penitenciario es un referente afectivo para este colectivo?

Es curioso pero la afectividad era en los dos sentidos: Yo hacia ellos y ellos hacia mí. A medida que la familiaridad de todos los días iba creciendo, ellos dependían de mí y yo de ellos. Y al final hay una frase que me dijo un alumno que me marcó:  ”Cada vez que vienes aquí me olvido que estoy encerrado, es como estar en libertad”.

Raquel Abad