Salut, Drets i Acció

El canvi climàtic, en tant que determinant social de la salut, és el tema central d’enguany de la mostra de cinema ‘Salut, Drets i Acció’. La mostra, organitzada per Medicus Mundi Mediterrània, cerca sensibilitzar la població sobre com els aspectes ambientals incideixen en la nostra salut.

Un vídeo de Núria Parra

El tabú del maltractament a la gent gran

Galdina Valls és metgessa especialista en geriatria i gerontòloga social. Des de la responsabilitat professional que ocupa, i des de l’experiència de qui ha treballat més de 20 anys atenent a la gent gran en diferents entorns assistencials denuncia una situació de la qual ‘no se’n parla perquè fa lleig’, però que afecta fins a un 10% de la gent gran.

Dra Valls

Una situació no accidental a la qual una persona d’edat avançada pateix danys físics, o privació de les seves necessitats o un dany psíquic producte d’un acte o d’una omissió per part de qui el cuida.

És una realitat oculta? Podem estimar-ne la magnitud amb xifres?

És una realitat minimitzada. No se n’en parla perquè fa lleig. Hi ha molta informació sobre el maltractament a la dona i infantil però el de la gent gran no té cap ressonància mediàtica, a excepció de casos flagrants. A Catalunya, cada any, s’estimen 10.000 casos nous de maltractaments a la gent gran i a nivell mundial afecta fins al 10% dels ancians. Xifres, però, que no són més que la punta d’un iceberg.

Com i per què s’arriba a aquesta situació? Hi ha un perfil del maltractador? I del maltractat?

L’envelliment per si mateix és el factor precipitant. Envellir augmenta la dependència i en conseqüència, la vulnerabilitat de la persona a ser maltractada per la càrrega que comporta la seva cura. Els maltractadors acostumen a ser familiars propers, els fills normalment, qui assumeixen a temps complert la cura de la persona gran. La persona maltractada sovint és una dona amb deteriorament físic i emocional.

Com hem d’actuar en cas de sospitar o presenciar un cas de maltractament? Hi ha algun protocol oficial d’actuació? Algun telèfon similar al 016?

No existeix cap telèfon ni cap protocol oficial d’actuació. És ara, al 2018, que cada institució d’atenció a la gent gran està creant el seu propi protocol. Habitualment és el metge de família o el treballador social qui ho detecta. El primer pas és verificar la sospita i actuar en conseqüència. Els metges de família, els serveis socials i en darrera instància, la fiscalia, són els principals agents d’intervenció.

Existeixen mesures preventives?

Protegir el vell i protegir el cuidador, en particular els cuidadors exclusius a temps complet. El programa de descans del cuidador és l’estrella, però no hem d’oblidar els hospitals de dia ni els programes dels serveis socials que faciliten cuidadors diferents a domicili.

Quin és el paper dels professionals sanitaris en l’atenció al maltractament geriàtric?

El de l’educació sanitària als ancians que encara preserven les facultats cognitives. Cal potenciar la seva dignitat i que siguin ells mateixos qui puguin donar l’alerta. No ho fan perquè no se senten tributaris de ser ben tractats, per vergonya i per protecció del fills.

 

NÚRIA PARRA

Fem Salut. Gràcies per no fumar!

El tabaquisme és el primer problema en salut pública que es pot prevenir en països desenvolupats. A Catalunya, l’Agència de Salut Pública és la responsable de la promoció i protecció de la salut de la població de Catalunya i en la prevenció del tabaquisme. La doctora Valverde Trillo és especialista en medicina preventiva i salut pública. Actualment coordina diversos programes relacionats amb la prevenció del tabac i control dels fàrmacs.

Dra. Valverde, amb les dades dels darrers estudis estem davant d’una població activament fumadora? Al voltant de quines dades estaríem parlant?

Hola, amb les dades actuals podem dir que el consum de tabac està baixant, porta una bona tendència, de fet les dades del 2017 ens mostren una prevalença del consum de tabac d’un 24%, si les comparem amb les dades del 1990, era d’un 33%, portem doncs, una bona evolució.

Quin seria el perfil del fumador?

També és cert que hi ha un consum més elevat en el grup de 25 a 34 anys, i és més superior en homes. D’aquí la importància de fer incidència en la prevenció de consum de tabac en joves, fer campanyes per evitar que comencin a fumar. Sabem que quan comencen a tantejar el consum de tabac són joves de 13 i 15 anys, molt joves… tenim implementat el programa Classes sense Fum i és aquí on detectem aquests casos i hem aconseguit resultats positius.

M’agradaria fer una petita referència a les cigarretes electròniques, quins són els arguments i missatges que far arribar l’Agència a la ciutadania?

Sí, sí.. Aquest és un nou consum i l’Agència sempre s’ha posicionat en el sentit que s’ha vist que és una via d’entrada de nous inicis de consum que finalment poden arribar a ser consumidors habituals de tabac convencional. També hem vist que aquells que volen deixar de fumar no ho deixen pel fet d’utilitzar aquestes cigarretes…

La campanya que heu començat fa molt poc en els centres de salut, en què consisteix?

Si, si correcte, és la campanya “Fem salut. Gràcies per no fumar!”, i el que volem aconseguir és que en els espais exteriors dels centres salut no es fumi, especialment els treballadors. Volem crear més espais lliures de fum.

Dra. Valverde, ja per acabar una curiositat, ha estat mai fumadora?

Noo.. què va, què va…no he estat mai fumadora però entenc perfectament la gent fumadora i entenc que és una addicció, no és un hàbit com moltes persones diuen… És un consum que es va consolidant i crea addicció, no és fàcil prendre la decisió de deixar el tabac i s’ha d’ajudar aquestes persones per treure aquesta addicció que enganxa i molt… els hem d’ajudar i per això estem.

MARIA DEL MAR GARCIA

Reportatge de Ràdio: Professions sanitàries desconegudes i nous mètodes d’intervenció

 

 

El panorama sanitari actual ha propiciat l’aparició de diferents professionals de salut i nous mètodes d’intervenció que van guanyant força. Són moltes les figures sanitàries que estaven a l’ombra i que, poc a poc, van agafant força i guanyant terreny. L’Ònia Alonso n’és un bon exemple. Va estudiar teràpia ocupacional sense gairebé conèixer la professió i, encara avui dia, té dificultats perquè la gent comprengui la seva tasca.

La teràpia ocupacional és una professió que, tot i la importància de la seva intervenció, encara és difícil d’acceptar  i d’entendre. Tot i que, actualment, molts centres s’han adonat del valor de la seva figura, encara queda un llarg camí per fer.

A banda de les professions emergents, hi ha d’altres que es combinen per donar lloc a nous mètodes com el Bmom centrat en el pre i el post part. L’Anna Saló és la responsable de dur-lo a terme al seu centre de Vilanova i la Geltrú. Aquestes dues professionals són un bon exemple de que el món canvia i que, tal com diu el refrany, o t’adaptes o mors.

SARAY GIMÉNEZ

Entrevista a Ònia Alonso, terapeuta ocupacional

 

‘LA TERÀPIA OCUPACIONAL, NI LA CONEIXEN NI LA VALOREN’

captura-de-pantalla-2017-06-29-a-les-11-19-15L’Ònia Alonso és Terapeuta Ocupacional. Assessora a l’empresa Ayudas Dinámicas y coordinadora del projecte Cinco5 pediatria. La seva carrera s’ha desenvolupat en les ajudes tècniques, com a assessora i donant formació per a diverses institucions.

Per a qui no la conegui, com explicaries que és la Teràpia Ocupacional?

Tothom em pregunta si li busco feina a la gent. Però no. El terapeuta ocupacional (TO) és una figura sanitària que treballa el pacient globalment per recuperar la seva autonomia. Volem recuperar les ocupacions significatives dels pacients, capacitant-los a tots els nivells (físic, psicològic i social) perquè les pugui fer. Hi ha un proverbi que resumeix la professió:“dona-li a un home un peix i menjarà un dia, ensenya-li  a pescar i ho farà tota la vida”.

En l’àmbit social – sanitari, la figura del TO es troba a diferents sectors. Es pot dir que el de les ajudes tècniques és el sector en el qual el TO està més identificat?

A Espanya no. A empreses com la que treballo, que són fabricants i distribuïdors, sóc la primera TO, tot i ser els que investiguem, cerquem innovacions i, finalment, valorem.

Creus que la figura del TO està integrada en el sector sanitari-social?

Encara no, crec que no ens sabem vendre. Ni ens coneixen ni ens valoren. Crec que hem de treballar conjuntament amb altres professionals, no segregar el treball perquè l’únic beneficiat sigui l’usuari i unificar forces per anar tots a una. Ara, que ja tenim un col·legi de terapeutes a Catalunya, tinc l’esperança que amb els anys la cosa canviï i millori.

Ets coordinadora del projecte Cinco5 pediatria, relacionat amb l’assessorament de productes de suport específicament pediàtrics. En quin punt es troba actualment el projecte i quins són els objectius a curt termini?

Es troba en evolució. És un projecte que va començar fa quatre anys amb què volem donar suport als professionals perquè coneguin els productes de suport del mercat i puguin triar el millor per al seu usuari. Volem que hi hagi un catàleg on tots els àmbits pediàtrics (l’oci, la mobilitat, l’alimentació, etcètera) estiguin inclosos. L’objectiu a curt termini és valorar les necessitats del professional i donar-li accés a tot això.

Com veus el futur de la professió?

Som la professió del futur, tot s’hauria d’enfocar cap a la globalitat i no basar el tractament en la segmentació. Però crec que el TO s’ha de vendre i formar-se millor, i fer-se escoltar. Tota la feina que han fet altres professionals és la que estem fent ara i encara ens queda un llarg camí per recórrer.

SARAY GIMÉNEZ

Re-humanizando lo más humanizable

Resulta sumamente interesante observar el giro que está experimentando la política sanitaria en la Comunidad de Madrid. En estos tiempos, en los que todo tiende a tecnificarse, la corriente que persigue la Consejeria de Sanidad con ahínco es la humanización del sistema sanitario.

Se nos podrían ocurrir pocas cosas tan “humanas” como el cuidado de un enfermo, aún así, un proyecto de humanización del sistema, como tal, es una tarea sumamente compleja. No bastaría con saber que el Dr. Sánchez Martos es un ferviente defensor como persona, profesional y, en la actualidad, como máximo responsable de la Consejería. Tampoco bastaría con afirmar que la Comunidad de Madrid es pionera en crear una Dirección General de Humanización, o con que se esté trabajando en proyectos como la “danzaterapia” para pacientes con enfermedades neurodegenerativas, la “juegaterapia” para niños con enfermedades oncológicas, o en la UCI “abierta y sin paredes” que acerque al familiar al paciente crítico. Obviamente todos estos hitos ayudarían a generar el cambio, en el que, de facto, debería destacar el “cómo se va realizar” por encima de “qué es lo que se va hacer”.

No sólo se trata de acortar estratégicamente las horas de espera en urgencias, o de darle un cariz más cercano a la atención sanitaria al paciente a golpe de protocolo, ni de emitir una instrucción oficial para que los familiares reciban una atención más personalizada. Alcanzar esos objetivos, estaría francamente bien, pero el proyecto “humanizador” conlleva sacudir de principio a fin la estructura actual e implicar a todos los integrantes del sistema, desde el celador al personal sanitario y abarcando a la propia Administración Pública, que, en definitiva,  como su propio nombre indica debería estar volcada en su razón de ser “pública”.

“El epicentro de la asistencia debe ser el paciente, el resto del sistema debe trabajar por, y para, su atención y cuidado” es el pensamiento base del adalid del proyecto, el más “social media” de los Consejeros (@jsanchezmartos). Partiendo de esta premisa, que debería validar cualquier persona independientemente de su ideología política, asistimos impacientes a la consolidación de una anhelada humanización de la sanidad.

Tal y como Albert Jovell, considerado uno de los pioneros del concepto, expresó al serle diagnosticada una enfermedad terminal, las personas podríamos llegar a aceptar que no se nos vaya a curar, pero nos costaría mucho aceptar que no se nos quisiera cuidar.

Partamos una lanza por el cambio.